30 de maig 2008

La voz de los Muertos

Aquesta és la continuació de la novel·la "El juego de Ender" de l'autor Orson Scott Card. Narra la història d'Ender un cop s'ha descobert una raça alienígena nova en un planeta anomenat Lusitània, on intentarà redimir-se dels errors del passat i intentar trobar ponts de comunicació amb una raça la cultura de la qual no entenen i se'ls farà molt difícil d'assimilar.

Aquest llibre suposa un canvi substancial de perspectiva respecte El juego de Ender. Continua amb el mateix ritme narratiu, però ja no hi ha batalles ni grups d'amics amb els qui combatre. Enlloc d'això, explica el camí que segueix Ender Wiggin buscant la seva redempció després d'haver destruït els insectors, a través d'establir vincles amb la raça dels Porquets descoberta en un planeta, sota control religiós i amb una petita comunitat aïllada i autosuficient on hi viuen científics dedicats a l'adaptació al planeta dels humans i a la comprensió de la raça alienígena, els costums de la qual posaran en dubte el seu grau de civilització.

--- Avís: Començament rotllo filosòfic infumable

El llibre exposa alguns plantejaments respecte a la idea de com hauria de ser el contacte amb races alienígenes, en cas de voler-les estudiar sense alterar-les, com ara: Com establiríem contacte sense ensenyar el nostre idioma a aquesta raça? o en tot cas sense donar-li coneixements que alterarien el seu nivell de desenvolupament cultural? com comparariem els seus costums sense aportar informació dels nostres? Com coneixeríem el seu desenvolupament tecnològic sense donar pistes sobre els nostres propis usos? Evidentment, a banda del tema cultural hi hauria la qüestió biològica, ja que segurament en un altre planeta (en cas de no necessitar equips de subministrament d'aire respirable) hi haurien agents infecciosos els quals serien totalment desconeguts pels nostres sistemes inmunològics, o en el cas contrari, portant alguna malaltia a la que nosaltres ja estem habituats i que en un altre entorn podria resultar en una epidèmia fulminant, com ara quan els espanyols van conquerir Amèrica.

--- Fi de rotllo patatero (si la resta del post no ho és ja)



Deixant de banda doncs aquests plantejaments i tornant al relat, diria que val molt la pena llegir-lo. Altra vegada he comprovat que Orson Scott Card té una gran habilitat per a construïr escenaris molt imaginatius, amb personatges molt autèntics i amb un rerefons psicològic marcat, sempre amb un teló de fons futurista molt sòlid. I semblarà poc. Però em fa l'efecte que històries bones com aquesta no abunden, així que... a llegir-lo!

Sobre el llibre
Nom: La voz de los muertos
Autor: Orson Scott Card
ISBN: 8466618082

23 de maig 2008

2061: Odisea tres

Interessant però breu relat d'Arthur C. Clarke, que enllaça força anys més tard la Història relatada a 2010: Odisea dos. Segons la introducció al llibre no és una continuïtat respecte a aquesta altra, però per a saber de quins personatges parlava i resituar-me amb la pel·lícula, de la que no recordava massa detalls i que vaig veure fa força anys he hagut de recórrer (per variar) a les pàgines de la wikipèdia. No recomanaria llegir aquest llibre a qui no hagi llegit o vist les anteriors entregues. I tampoc llegir la resta d'aquest comentari! ;)

Pel que fa al llibre que correspon, alhora que m'ha costat introduïr-me de plè a la història als primers capítols, he trobat algun passatge que me n'ha despertat l'interès de manera creixent i fins que ja no he pogut parar de llegir fins acabar-lo. El primer d'aquests moments clau em sembla que és quan parlen del cometa Halley... A partir d'aquell moment em va semblar que entrava en una altra dinàmica més intensa, i ja no vaig poder parar de llegir.

Entre d'altres coses, i evitant fer spoiling, és interessant la creativitat amb que tracta el tema de les tecnologies per a l'exploració espaial i el funcionament de les naus que utilitzen. Queda clar que -com es diu a la introducció- tota l'acció podria ser en un univers paral·lel, ja que altrament l'horitzó del 2001 ja va ser superat -al món real-, i encara ens trobem als inicis de l'exploració espaial.

És una llàstima que el llibre sigui tan breu, ja que hi apareixen uns personatges prou creïbles però com a actors secundaris respecte al que és la història en si. D'alguna manera això em recorda a 2001, un gran impacte visual en què la història té un caire més conceptual que pas emocional i la presència d'elements sobrenaturals i desconeguts és el guia de fons de tota la narració. En el cas de 2061, estem parlant d'una història emocionant, èpica, sorprenent, que reflecteix les ànsies de coneixement humà en un escenari on s'ha descobert una inteligència vinguda des d'un altre món i que encara no se sap exactament què pretén.

En resum, un llibre imprescindible per als fans de 2001 (com jo mateix) i tots els qui els agradi Arthur C. Clarke o la ciència ficció pura i dura, i molt recomanable per als que els agradin les històries fantàstiques, somiar desperts o ténen ganes de conèixer una bona història :)

Sobre el llibre
Títol: 2061: Odisea tres
Autor: Arthur C. Clarke
ISBN: 84-9793-363-X

16 de maig 2008

El juego de Ender

L'acció se situa en un futur indeterminat. La raça humana està en lluita amb una espècie alienígena anomenada els "insectors", els quals sembla que estan preparant el terreny per a la propera invasió per a destruïr la nostra espècie. Degut a límits imposats pels governs, les parelles ténen prohibit tenir més de dos fills. El protagonista, Andrew Wiggin, un Tercer, serà un dels encarregats de preservar l'èspècie humana, predestinat a donar el millor de si a la guerra contra l'espècie invasora.

El plantejament del llibre gira bàsicament al voltant de l'acadèmia on Ender apendrà les tècniques militars que li permetràn dur a terme la guerra contra els insectors. No obstant, té un enfoc marcadament psicològic, al tractar les relacions d'Ender amb els seus companys i sobretot amb els seus germans, els quals ténen personalitats tan marcades com ell i s'hi assemblen més del que li agradaria. El protagonista sempre estarà marcat per persones que li volen mal sense que ell en sigui culpable i se n'haurà de sortir tot sol.

Un dels aspectes que m'ha semblat curiós és el plantejament que fa d'alguns elements tecnològics del futur. Si en alguna cosa són curioses les històries de ciència ficció és que normalment els plantejaments que fa són basats en les tecnologies existents per a planejar un futur distant, potser sense pensar que en uns anys aquell horitzó ja haurà estat superat. Altres vegades, però, per a plantejar estris o tecnologies revolucionàries, violen estrictament lleis físiques fonamentals. Segurament es mereixeria un post sencer parlar-ne una mica més a fons... o directament anar al blog de Mala Ciencia. Pel que fa al llibre, parla sovint d'una consola que utilitzen els cadets per a apendre i m'ha fet pensar molt en les consoles portàtils com la Nintendo DS que ja són un producte de mercat. També de jocs amb imatge hologràfica en 3d i sobretot d'una escola que té seccions amb gravetat i d'altres que no. Tema sempre interessant a l'hora de crear una estació espaial permanent.

En resum, es tracta d'un volum força extens però entretingut. Seria recomanable per a totes les edats si no fos per alguns passatges força violents. Però tot i això està força bé l'enfocament general del llibre, en què l'amistat és un recolzament vital a l'hora de superar les adversitats. Com la vida mateixa, vaja.

Sobre el llibre
Títol: El juego de Ender
Autor: Orson Scott Card
Ed. Ediciones B.

Ha guanyat els premis Hugo i Nebula.

9 de maig 2008

Els bons llibres

Poques vegades he tingut la mateixa sensació: Necessitar obrir altre cop aquell volum per a esgarrapar-ne uns quants versos més, només uns quants, però que s'acaben convertint en punts i a part, paràgrafs, pàgines... i capítols. I llavors et dóna per mirar el llibre des de la banda de dalt per a comprovar quin gruix de pàgines portes. Però el que et preocupa és que ara te'n queden menys i saps que la mateixa fixació per a seguir llegint et portarà precisament on no vols arribar: A acabar-lo. Segueixes una estona més i decideixes parar. Tanques a contracor i procures ocupar la teva ment amb una altra cosa, quan saps perfectament què t'agradaria fer encara que t'hi hagis estat hores, i notes una ànsia que poc a poc va apagant-se, però no marxarà fins que continuis. I tornes altre cop a obrir-lo, l'endemà, amb nerviosisme i el cicle es repeteix. Es repeteix fins el dia que, sense voler, arribes a les últimes pàgines i paràgrafs, i, a l'adonar-te'n, comences a ralentir el ritme de lectura, fixant-te amb les expressions i els mots, com qui assaboreix els últims glops d'un bon vi, i intentant visualitzar els últims instants de la gran història que has estat llegint... fins que et trobes amb el punt i final. Et rellegeixes les últimes línies i restes sense moure't uns instants, amb el posat distant, palpant el regust d'allò que et quedarà per al record i sense ganes de començar un altre llibre per por de fer desaparèixer aquesta sensació i oblidar-te d'allò que has conclòs, perquè no saps quan tornaràs a tenir aquesta sensació.

Mentre segueixo amb "El Juego de Ender", afegiré un altre llibre a la llista de pendents i el qual vaig comprar l'altre dia: "2061: Odisea Tres" d'Arthur C. Clarke. Tercera part de la saga (que no l'última). I "Segunda Fundación" de l'Asimov, que em caurà aviat a les mans.

2 de maig 2008

Fundación

La galàxia sencera ha sigut conquerida per una humanitat que es compta per bilions i té un poder econòmic infinit. Una humanitat amb un profund coneixement tecnològic però que ha oblidat els seus orígens. En el nucli de l'imperi, un planeta anomenat Trantor dominat per una gran ciutat que ho cobreix tot, un visionari preveu la fi de la civilització tal com es coneix i prepara un pla per a minimitzar els seus efectes.

Aquesta podria ser una sinopsi més o menys en resum del llibre. El llibre tracta 5 històries amb personatges no lligats directament la majoria de vegades, però amb el fil conductor de Hari Seldon i el seu projecte anomenat Fundació, per a preservar l'avenç tecnològic humà de la futura decadència de l'imperi.

- - - Avís: Inici spoiler - - -

En general, la història pren una perspectiva d'intriga més aviat polititzada, centrada en les pugnes per el poder i les hàbils maniobres dels successors de Hari Seldon per a continuar l'expansió de la Fundació, i com la debilitat humana hi entra en joc utilitzant la religió per a dominar aquells pobles que no es poden convèncer per altres vies, més que en la ficció tecnològica. Per altra banda, al respecte d'això, com em va comentar el colega que me'ls va passar, ja queda obsoleta la visió que la tecnologia més avançada és la de l'energia nuclear. Em fa la impressió que, a banda de reflectir un interès en apogeu a l'època dels relats, el que ara sona a retro, en el seu moment devia ser impactant. Energia nuclear per tot arreu i per a tot. Per sort avui en dia n'hi ha molts que creiem que aquest no hauria de ser el model del futur. Em sembla també graciós com s'utilitza una falsa religió creada per la pròpia Fundació per a la conquesta d'altres pobles i tenir-los sota el seu domini, al meu entendre, una clara crítica a la religió occidental, plasmant com es pot sotmetre països sencers agafant el mànec de la ignorància i la por.

- - - Fi spoiler (si se'n podia dir així) - - -

Tot i que parla força de la diversitat d'estris que funcionen amb energia atòmica, em fa la impressió que el context futurista i la innovació dins aquest món són només un pretext per a construïr una història força més humana, que podria haver estat escrita perfectament en el context de l'edat mitjana, i és això el que em fa pensar en que no és el tipus de llibre que m'esperava com a referent de la ciència ficció. Ben al contrari de desagradar-me, amb el pas dels capítols m'ha enganxat, a banda del que ja he comentat fins ara, l'aura de misteri amb què es cobreix Hari Seldon i la seva capacitat d'anticipació als fets, sembla que fins i tot preveient els canvis de rumb de la seva Fundació, de camí cap a la reconstrucció de la civilització. Una història construïda amb bocinets d'un conjunt pressento molt més gran i tancant amb una perspectiva oberta encara sobre el futur de la galàxia. No he encetat el segon llibre, Fundación e Imperio, per simple cortesia amb la fi del primer volum, i també per deixar-me -almenys unes hores- per a assimilar-lo. Una història que se m'ha fet breu i que va enganxant de mica en mica.