Tòquio Blues - Haruki Murakami

"És tant bo que t'escorres de gust de llegir-lo". Això és el que em van dir al deixar-me'l. No dubto de la fama present d'Haruki Murakami, tot i que en el meu cas, no ha quallat tant com per això.

Mal inici de lectura si es tracta d'aquest llibre i és en un hospital. Trobo que s'ha de ser fort per no ser presa de l'atmosfera depriment que descriu de principi a final. El que sí em sembla és reflexe creïble de la realitat japonesa, almenys el que ens ha arribat en documentals per TV3. Generacions perdudes, gent perduda, persones que es treuen la vida com si enfrontar-se a la vida des dels seus inicis ja fós massa dur. No tinc dubte que la societat d'un país on l'índex de suicidis és tant elevat està malalta i té almenys algun gran problema que ha de resoldre. Alguna cosa no hi funciona. Per cert, segons la Wikipèdia el Japó està al top 10 mundial!

Al tornar-lo a començar a llegir, un cop acabat, fa venir ganes de plorar. I així és la novel·la. Té els seus passatges divertits, està clar, i sort d'ells per intentar equilibrar la balança. La resta són una llista de personatges inadaptats, cadascun a la seva manera. Sembla que el mes íntegre és Toru, tot i que està clar que la resta de la seva vida estarà impregnat de tots els que ha deixat enrera i no se sap ben bé si se'n sortirà.

Només hi ha una cosa que m'ha cridat l'antenció i no m'acaba de quadrar. Potser perquè no m'agrada massa els destil·lats amb gel. No és el protagonista una mica jove per ser tan affeccionat al Whisky sol? Quants de nosaltres amb menys de 20 anys n'havíem begut habitualment? Bé, certament ignoro els usos habituals d'aquell país, i en general...

Abans d'acabat la meva opinió, veig que pràcticament totes les crítiques que he llegit d'aquest llibre el posen damunt un pedestal. Imagino que per alguna cosa serà, tot i que jo no l'he captat de la mateixa manera. De tota manera, sí és cert que la lectura és ràpida; m'ha passat volant, i és que al final sembla que el que sí m'importava era el destí de Toru Watanabe.


El llibre
Títol: Tòquio Blues
Autor: Haruki Murakami
Ed. La Butxaca
ISBN: 978-84-96863-00-2

The Road (pel·lícula)

He quedat profundament conmogut després de veure aquesta pel·lícula, protagonitzada per Viggo Mortensen en el paper d'un pare supervivent que amb el seu fill fan un gran viatge per trobar un lloc on sobreviure. Està basada en la novel·la homònim escrita per Cormac McCarthy.

La carretera és una pel·lícula post apocalíptica que no podria estar més llunys de produccions del gènere com el clàssic Mad Max (una de les meves preferides) o Soy Leyenda (pel·lícula basada en una novel·la, la qual ja vaig comentar). És una història de les més crues i fosques que he vist mai al cinema, sense exagerar, degut al drama humà que acompanya els personatges, acompanyat perfectament per una imatge, en general, que en aparença sembla austera però potencia perfectament les connotacions emocionals a cada plà.

És cert que Soy Leyenda (la pel·lícula) també és bastant dramàtica; però no deixa de ser una americanada d'acció i efectes especials. Està bé per a passar una estona, però com a història és molt millor la del llibre. També, dins aquest gènere podriem esmentar la altrament bona Los hijos de los hombres. S'acosta més a The road en alguns aspectes, però diguem que en la primera de rerefons tenim una esperança, i en aquesta última d'entrada es deixa clar que l'esperança està totalment perduda.

Queda també a l'aire les causes per haver arribat a la situació que es planteja al film. Imagino que és la diferència entre plantejar una pel·lícula de ciència ficció post apocalíptica (o el que sigui) i una pelicula dramàtica, on les circumstàncies son simplement el pretext per abordar un drama que tracta sobre la soledat i la supervivència i ens convida a preguntar-nos quins límits ens atreviriem a transpassar per a poder sobreviure, quan l'únic que compta si vius és poder seguir respirant.

Es tracta doncs d'una pel·lícula dura, que no ofereix concessions gratuïtes a l'entreteniment de qui vulgui mirar una pel·lícula simplement per passar l'estona. Per això millor mirar 28 dies després o Dawn of the dead (El despertar dels morts). Si no ens hi incloem, probablement serem del sector que pot deixar-se portar amb aquesta punyent història, per mi una de les millors dels darrers anys.