19 de juny 2011

Un món sense fi (Ken Follett)

M'ha encantat. Els pilar de la terra em va agradar molt, sí, però la segona part encara m'ha agradat més. Un bon final per a uns grans llibres. L'acció a Un món sense fi es situa 200 anys després de la primera part, amb referències al primer convertides en llegendes i un desenvolupament amb molts personatges diversos que ens submergeixen en la societat feudal.

Tornar al mateix escenari que a la primera part fa sentir nostàlgia i la sensació que estem llegint una història d'un lloc que ja coneixem, Kingsbridge. Hi ha punts en comú entre els personatges del primer i del segon llibre, tant els bons com els malvats, però prou diferents com perquè ens puguin deixar igual d'encantats. Per exemple, el protagonista del primer, Jack, és constructor, igual com ho és el protagonista del segon, ambdós genis. Fins aquí les seves semblances. Més semblants són William Hamleigh i un altre personatge essencial a la trama del segon, ambdós encarnacions del mal sense dubtes.

Si alguna cosa és semblant en ambdós novel·les és el conjunt de protagonistes que les formen, i que representen gairebé tots els estaments socials de l'època. Un dels grans mèrits de Ken Follett és la capacitat per introduïr-nos, mitjançant aquests, de ple en la vida a l'edat mitjana, com si ho veiéssim nosaltres mateixos. De teló de fons hi segueix havent les lluites de poder i la lluita entre el bé i el mal. La lluita de persones de baixa casta o supervivents que amb mèrits o per la força centren la seva vida o bé en acumular poder per a sotmetre o bé en complir els seus somnis de la manera que sigui. Tot això es transmet d'una manera més crua a la primera part. D'inici a final i sembla una versió més cruel alhora que potser realista de la vida a l'època. En aquest sentit, la segona part és més continguda i tendeix a centrar-se més a la vida dels protagonistes, destinats a estar junts de bon principi.

L'altre punt fort d'ambdues novel·les és que amb tantes lluites pel poder i tants interessos malvats al voltant dels protagonistes, deixen amb la sensació contínua que no tenim ni idea de què passarà a continuació. D'aquí potser que m'hagi enganxat tant i que no tingui importància el volum del totxo que suposa Un món sense fi en tapa dura, tant en pàgines com en pès. No sé si tinc ganes de veure cap adaptació en sèrie de tv de les que estan tant de moda; prefereixo quedar-me amb el record present. Un gran llibre per a una gran història.

El llibre
Títol: Un món sense fi
Autor: Ken Follett
ISBN: 978-84-297-6049-1

26 d’abr. 2011

Sant Jordi 2011

Després d'una estona drets al tren i d'un temps marcadament aleatori, dissabte passat vam poder gaudir d'una cultural jornada a la vila habitualment força transitada de Barcelona. El que ens vam trobar va ser la resposta a la idea del mes: I si aquest any, per Sant Jordi, anem a Barcelona... Que és dissabte!

Imagino que no sorprendrà als habituals de la cita, però personalment em sembla que no tornaré a trepitjar la capital en aquesta data fins que no torni a caure en laborable. De tota manera, va valer la pena almenys per aconseguir la signatura, genèrica, d'en Martí Gironell, que això si, va ser força simpàtic. No m'han avorrit cap de les anteriors novel·les d'en Martí, i espero que aquesta tampoc ho farà.

Un cop tornats de l'expedició, a canvi d'una rosa, em van donar el llibre "Los 33", crònica dels miners Xilens. Ja veurem. De tota manera, s'afegeixen aquests exemplars a la cua; fa poc he començat "Un món sense fi" i sospito que no me'n podré desfer fins que l'acabi. Format i pes de bíblia molt adequat al contingut, per cert.

Pel que fa a paper, res més de moment. Canviant de categoria, recomanables son les darrers pel·lícules que he vist: "El cigne negre" i "El discurs del rei". I jo que em pensava que el cinema de qualitat estava en extinció...

6 de febr. 2011

La cuarta fase (pel·lícula)

Ja fa setmanes que la vaig veure i segueixo tenint gravades a la retina algunes escenes d'aquesta pel·lícula de terror. Es el resultat d'una mescla massa habitual: Un guió normalet, mals actors i pressupost de pel·lícula americana.

Començament prometedor per a un comentari. No és per a menys! En aquest film han pretès evidentment fer una adaptació del pseudogènere Fals documental, com el cas de Blair Witch Project o tirant més enrera la ja mítica Holocausto caníbal, fent la versió hollywoodiana d'aquest, en una pel·lícula que, encara que aconsegueix l'objectiu de posar els pèls de punta i deixar imatges gravades a la retina per molts anys, deixa amb la sensació que sense tanta parafernàlia i amb una quarta part del pressupost es podria haver construït una pel·lícula, amb el mateix fil argumental, però molt més creïble.

D'entrada, una molt seriosa Milla Jojovich, ens fa un spoiler previ on ens explica que a la pel·lícula veurem una recreació d'uns fets (suposadament) reals ocorreguts a un poble bla bla bla bla blaaa... Meeeec! Primer error: Si vaig a veure una pel·lícula de terror, si us plau, no em diguis d'entrada que el que vaig a veure és una pila de mentides. Val, ho arregla dient que també ens mostrarà imatges (suposadament) reals juntament amb les seves "interpretacions", però la cosa ja comença bastant fluixa.

Al llarg de la pel·li, veiem que combinen imatges de la escena rodada i la "real" talment com si fós un capítol de 24h o un programa del teletienda. Degut que d'entrada ja sabem quines de les imatges són dels confirmats actors i quines son les suposadament reals, penso que també és un gran error posar efectes especials al que ja sabem que és fals. Potser si, la idea és contribuïr al mal rotllo, però és totalment innecessari.

Milla Jojovich tampoc està gaire esplèndida, sigui per un guió fluix, una interpretació poc convincent o les dues coses alhora. No convenç el seu paper de Psicòloga i costa prou que la suposada Psicòloga original, en els moments que apareix, ens ho compensi.

Si som capaços de superar aquestes adversitats i deixem que aquesta sensació d'incomoditat ens acompanyi durant la filmació, aconseguirem passar-ho realment malament amb la pel·lícula, sobretot a partir de la meitat, en els moments en que ja t'imagines que alguna cosa passarà. I passa. Hi ha moments en què la sensació que pretenien els guionistes causar és palpable.

Quan parlem de cinema de "terror", una cosa son els moments previsibles, tòpics i suats de les sagues de terror-crispetes rebentadores de taquilla, digues-li Scream, Se lo que hicísteis el último verano, Leyenda urbana... I una altra son les pel·lícules realment de terror, que no son un insult al gènere i a l'espectador, parlin de por al desconegut, als extraterrestres o qualsevol cosa. I dic això pensant en The Ring, The Descent o altres més clàssiques, com El Exorcista, Poltergeist o Alien. Inclosa també la esmentada al principi. Estic segur que la imatge de la dreta portarà bons records als que hagin vist The Ring.

S'entén que La cuarta fase es voldria incloure en aquest darrer grup, però pels motius que he comentat fracassa estrepitosament. I no perquè no faci por, com ja he comentat. Un amic amb el que la vaig comentar em va dir "Es de les que no em deixen dormir en tres dies", i per als fanàtics del gènere amb més tendència a la predisposició que a l'esperit crític, com és el meu cas, és una pel·lícula que es deixa veure. Per a la resta d'humans, els recomano dedicar les dues hores de visionat a activitats més profitoses per la seva existència.