Després de mesos només llegint notícies, emails i algun que altre bloc, he tornat a l'activitat lectora, almenys per a treure aquells llibres pendents de llegir de fa tant temps de la meva vista.
Vaig començar per a acabar la novel·la de Philip Kerr: Una llama misteriosa. La veritat és que em va agradar bastant, per no dir que em va encantar. Bernie Gunther és un personatge amb molt carisma i, tot i que en el fons és un relat d'allò més fosc, amb les incisions constants d'humor negre i sarcàstic del protagonista juntament amb una història que no està malament, fan una novel·la d'allò més entretinguda. Tampoc se m'escapa que els temes relacionats amb els nazis i la història en general em solen despertar interès. I no sóc antisemita. La veritat és que tinc ganes d'enganxar-ne alguna altra de la sèrie, preferentment la primera, per a seguir llegint sobre aquest personatge.
Posteriorment, m'he llegit un llibre que em va regalar la meu mare: Sang vessada, d'Asa Larsson (em fa mandra buscar la a amb rodoneta jeje). Pel meu gust és una novel·la negra passable. Si bé no m'ha deixat de sorpendre alguns girs del relat, hi ha parts que no veig com acaben de lligar, com els capítols dedicats a la Lloba. L'he llegit en pocs dies; de qualsevol manera el seu punt fort és que enganxa, però em queda la sensació que d'una banda potser el cognom Larsson està massa de moda, i per altra que a Suècia actualment no hi deu haver massa competència pel que fa a novel·la negra. Per altra banda, l'única pega d'haver llegit aquest llibre és que es tracta de la segona part de "Aurora boreal", de la mateixa autora.
Finalment, he intentat començar una altra novel·la, arrel d'una recomanació, i l'he abandonat avui mateix, constatant una veritat irrefutable: Es molt difícil recomanar llibres que agradin al destinatari, i encara més que a aquest li agradin tant com al remitent. La víctima en aquest cas es Rechicero, de Terry Pratchett. Només observant la portada ja em vaig fer a la idea del tall jovenil de la novel·la. Cap problema. El que passa és que m'ha acabat saturant la seva metàfora rebuscada i a vegades suada; alguns cops fa gràcia, però al final m'ha posat nerviós i no vull desitjar-li cap mal al senyor Pratchett.
Em sembla que el següent intent serà una altra novel·la negra... i per no ser una excepció a la humanitat en això de tenir contradiccions, continuaré per "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", de Stieg Larsson. Si està a l'alçada de la primera, per molt que la crítica la destrossi, almenys tindré un bon entreteniment per uns dies.
Continuarà...