Cita con Rama (Arthur C. Clarke)

La humanitat, d'aquí dos segles, ha colonitzat àmpliament el Sistema Solar. Per a evitar catàstrofes, s'ha instal·lat una xarxa de detectors de cossos celests per a localitzar a temps els que s'aproximin més del compte a la Terra. Gràcies a això, es descobreix un nou objecte amb una trajectòria molt estranya. Quans més detalls se'n sap, més preguntes desperta, fins a suscitar l'interès de tota la humanitat. L'anomenen Rama. De la mà del comandant "Norton" ens introduïm en la exploració d'una construcció artificial, vinguda de l'espai i de la qual se'n desconeix la destinació.

Arthur C. Clarke crea meravelles amb la seva imaginació científica quan descriu tot el que es descobreix i succeeix a Rama. Em sembla que del gènere se'n diu "Ciència Ficció Dura", i estic segur que agradarà molt a aquells que els fascini els temes de naus espaials... o simplement la ciència.

Els personatges, que excepte el comandant Norton són descrits amb molts pocs detalls, ténen força solidesa i coherència en conjunt. Té emoció i enganxa, tot i que el ritme no arriba a ser trepidant. Acaba essent una novel·la curta, però força distreta i imaginativa. Llàstima que potser m'enganxa uns quants anys tard... prova n'és aquesta edició, amb una aparença clarament pro-adolescents :) Al final deixa la porta una mica oberta... tot i que les continuacions en aquest cas són en col·laboració amb un altre autor (Gentry Lee) i sembla que es desvien de la línia original... almenys segons l'entrada a la wikipèdia.

Per a qui agradi la ciència-ficció, ha d'estar a la llista de pendents... o a la de llegits!

El llibre
Títol: Cita con Rama
Autor: Arthur C. Clarke
Ed.Edhasa nebulae
ISBN: 978-84-350-2104-3

Sobre bibioteques i llibreries

Que complicat és trobar un llibre a la biblioteca! El fàcil és el contrari: Anar-hi, mirar per les estanteries i trobar algun llibre amb un títol interesant (i arriscar-se o no a llegir-lo); passa això més o menys quan un mira tràilers de pel·lícules (la majoria de les quals mai veuràs). Ambdós poden ser aficions en si mateixes. Això sí, tràilers o sinopsis de contraportada; te'n pots fiar tant d'una cosa com de l'altra. Habemus màrketing.

Si no fós perquè a les biblioteques solen tenir col·leccions totalment inconnexes, com ara quan et trobes el tercer títol d'una saga i cap dels altres, segurament hauria trigat força més a caure'm a les mans "Los juegos del hambre" de Suzanne Collins, tot i que en realitat a la llibreria hi he entrat per encarregar "Violetas de marzo" de Philip Kerr i "Cita con rama" d'Arthur C. Clarke, però clar, amb mono de tenir un llibre entre mans no podia sortir d'allà amb les mans buides! Sense haver-lo començat a llegir penso... no s'assemblarà massa a battle royale???

No us perdeu el tràiler de la pel·lícula... Battle Royale! Ara ja fa uns quants anys que la vaig veure i només amb el tràiler he esclatat a riure. Que bé hi queda el Requiem de Verdi, que grandiós, que èpic! No us sona qui fa de professor??? Una pista, es diu Takeshi...

Tornant al tema... entre biblioteques i llibreries també sobta la comparació: Mentre que a la biblioteca si no hi ha un llibre t'ofereixen amablement de localitzar-lo i te'l porten d'alguna altra (almenys com jo m'hi he trobat), sembla mentida que sigui una tasca tant dura localitzar llibres en una llibreria. I és que les vàries vegades que ho he fet a la mateixa sembla que hagi de ser una tasca titànica digna només pels millors llibreters... què dic ara, dels Indiana Jones dels llibres! I això que els pago, els llibres, eh?! Avui quan m'hi he trobat he pensat... sí que s'assemblen als funcionaris, els llibreters... Això sí, sembla que en menys d'una setmana ja els tindré a les mans. Ja veurem quant temps trigo jo... a llegir-los...

Tòquio Blues - Haruki Murakami

"És tant bo que t'escorres de gust de llegir-lo". Això és el que em van dir al deixar-me'l. No dubto de la fama present d'Haruki Murakami, tot i que en el meu cas, no ha quallat tant com per això.

Mal inici de lectura si es tracta d'aquest llibre i és en un hospital. Trobo que s'ha de ser fort per no ser presa de l'atmosfera depriment que descriu de principi a final. El que sí em sembla és reflexe creïble de la realitat japonesa, almenys el que ens ha arribat en documentals per TV3. Generacions perdudes, gent perduda, persones que es treuen la vida com si enfrontar-se a la vida des dels seus inicis ja fós massa dur. No tinc dubte que la societat d'un país on l'índex de suicidis és tant elevat està malalta i té almenys algun gran problema que ha de resoldre. Alguna cosa no hi funciona. Per cert, segons la Wikipèdia el Japó està al top 10 mundial!

Al tornar-lo a començar a llegir, un cop acabat, fa venir ganes de plorar. I així és la novel·la. Té els seus passatges divertits, està clar, i sort d'ells per intentar equilibrar la balança. La resta són una llista de personatges inadaptats, cadascun a la seva manera. Sembla que el mes íntegre és Toru, tot i que està clar que la resta de la seva vida estarà impregnat de tots els que ha deixat enrera i no se sap ben bé si se'n sortirà.

Només hi ha una cosa que m'ha cridat l'antenció i no m'acaba de quadrar. Potser perquè no m'agrada massa els destil·lats amb gel. No és el protagonista una mica jove per ser tan affeccionat al Whisky sol? Quants de nosaltres amb menys de 20 anys n'havíem begut habitualment? Bé, certament ignoro els usos habituals d'aquell país, i en general...

Abans d'acabat la meva opinió, veig que pràcticament totes les crítiques que he llegit d'aquest llibre el posen damunt un pedestal. Imagino que per alguna cosa serà, tot i que jo no l'he captat de la mateixa manera. De tota manera, sí és cert que la lectura és ràpida; m'ha passat volant, i és que al final sembla que el que sí m'importava era el destí de Toru Watanabe.


El llibre
Títol: Tòquio Blues
Autor: Haruki Murakami
Ed. La Butxaca
ISBN: 978-84-96863-00-2

Les vides possibles de Mr. Nobody (Pel·lícula)

Comencem gairebé un segle en el futur. Una persona fa preguntes a un ancià sobre qui és. Aquest ha perdut la memòria i no ho recorda: L'anomenen Mr. Nobody (Mister Ningú). A partir d'aquí comencem a veure escenes del passat. Però resulta que no només n'hi ha un.

Si hagués de definir-la en una paraula ho tindria ben fàcil: Desconcertant. De principi a final. És una d'aquelles pel·lícules que no comences a entendre fins que n'has vist la meitat. I, al final, resulta que no es ben bé com et pensaves. Hom pot pensar que s'ha creat unes expectatives no complertes amb l'argument. Es possible...

Si haig d'utilitzar una segona paraula, és hipnòtica. La fotografia és un dels punts forts de la pel·lícula. No és clau per a entendre la història, però potser és l'única via per acceptar de sotmetre's al desconcert permanent, esperant que el nus es desfaci en algun moment. Parlo d'escenes majoritàriament sense efectes especials, però que afavoreixen aquesta atmosfera de misteri i en alguns casos son realment captivadores. Fan que la història ens atrapi.

També és hipnòtica per la trama, això si passem dels 15 minuts inicials sense pedre-hi l'interès. Un cop superat el desconcert i ens deixem atrapar, podem començar a intentar llegir el missatge de fons, si és que n'hi ha. El que sí es pot dir és que no és una pel·lícula per veure després d'un bon dinar: Podríem caure en l'error que els 5 minuts que hem passat dormint són la causa que no entenem res del que veiem: Cada instant de la pel·lícula, anem lligant caps de la història, encara que la història pròpiament dita, no la començarem a entendre fins al final.


El final pot agradar o no. Si hagués sigut el que m'esperava, la veritat és que m'hauria agradat molt més. No va d'amor, i no la classificaria de romàntica, tot i que en el fons hi gira al voltant tota l'estona. Si dit tot això, encara creus que et pot agradar, creu-me que no et deixarà indiferent.

Per acabar, un petit "spoiler" en forma de pregunta:
En quin moment de la vida està el protagonista, el passat, o el futur?

Un món sense fi (Ken Follett)

M'ha encantat. Els pilar de la terra em va agradar molt, sí, però la segona part encara m'ha agradat més. Un bon final per a uns grans llibres. L'acció a Un món sense fi es situa 200 anys després de la primera part, amb referències al primer convertides en llegendes i un desenvolupament amb molts personatges diversos que ens submergeixen en la societat feudal.

Tornar al mateix escenari que a la primera part fa sentir nostàlgia i la sensació que estem llegint una història d'un lloc que ja coneixem, Kingsbridge. Hi ha punts en comú entre els personatges del primer i del segon llibre, tant els bons com els malvats, però prou diferents com perquè ens puguin deixar igual d'encantats. Per exemple, el protagonista del primer, Jack, és constructor, igual com ho és el protagonista del segon, ambdós genis. Fins aquí les seves semblances. Més semblants són William Hamleigh i un altre personatge essencial a la trama del segon, ambdós encarnacions del mal sense dubtes.

Si alguna cosa és semblant en ambdós novel·les és el conjunt de protagonistes que les formen, i que representen gairebé tots els estaments socials de l'època. Un dels grans mèrits de Ken Follett és la capacitat per introduïr-nos, mitjançant aquests, de ple en la vida a l'edat mitjana, com si ho veiéssim nosaltres mateixos. De teló de fons hi segueix havent les lluites de poder i la lluita entre el bé i el mal. La lluita de persones de baixa casta o supervivents que amb mèrits o per la força centren la seva vida o bé en acumular poder per a sotmetre o bé en complir els seus somnis de la manera que sigui. Tot això es transmet d'una manera més crua a la primera part. D'inici a final i sembla una versió més cruel alhora que potser realista de la vida a l'època. En aquest sentit, la segona part és més continguda i tendeix a centrar-se més a la vida dels protagonistes, destinats a estar junts de bon principi.

L'altre punt fort d'ambdues novel·les és que amb tantes lluites pel poder i tants interessos malvats al voltant dels protagonistes, deixen amb la sensació contínua que no tenim ni idea de què passarà a continuació. D'aquí potser que m'hagi enganxat tant i que no tingui importància el volum del totxo que suposa Un món sense fi en tapa dura, tant en pàgines com en pès. No sé si tinc ganes de veure cap adaptació en sèrie de tv de les que estan tant de moda; prefereixo quedar-me amb el record present. Un gran llibre per a una gran història.

El llibre
Títol: Un món sense fi
Autor: Ken Follett
ISBN: 978-84-297-6049-1