Sant Jordi 2011

Després d'una estona drets al tren i d'un temps marcadament aleatori, dissabte passat vam poder gaudir d'una cultural jornada a la vila habitualment força transitada de Barcelona. El que ens vam trobar va ser la resposta a la idea del mes: I si aquest any, per Sant Jordi, anem a Barcelona... Que és dissabte!

Imagino que no sorprendrà als habituals de la cita, però personalment em sembla que no tornaré a trepitjar la capital en aquesta data fins que no torni a caure en laborable. De tota manera, va valer la pena almenys per aconseguir la signatura, genèrica, d'en Martí Gironell, que això si, va ser força simpàtic. No m'han avorrit cap de les anteriors novel·les d'en Martí, i espero que aquesta tampoc ho farà.

Un cop tornats de l'expedició, a canvi d'una rosa, em van donar el llibre "Los 33", crònica dels miners Xilens. Ja veurem. De tota manera, s'afegeixen aquests exemplars a la cua; fa poc he començat "Un món sense fi" i sospito que no me'n podré desfer fins que l'acabi. Format i pes de bíblia molt adequat al contingut, per cert.

Pel que fa a paper, res més de moment. Canviant de categoria, recomanables son les darrers pel·lícules que he vist: "El cigne negre" i "El discurs del rei". I jo que em pensava que el cinema de qualitat estava en extinció...

La cuarta fase (pel·lícula)

Ja fa setmanes que la vaig veure i segueixo tenint gravades a la retina algunes escenes d'aquesta pel·lícula de terror. Es el resultat d'una mescla massa habitual: Un guió normalet, mals actors i pressupost de pel·lícula americana.

Començament prometedor per a un comentari. No és per a menys! En aquest film han pretès evidentment fer una adaptació del pseudogènere Fals documental, com el cas de Blair Witch Project o tirant més enrera la ja mítica Holocausto caníbal, fent la versió hollywoodiana d'aquest, en una pel·lícula que, encara que aconsegueix l'objectiu de posar els pèls de punta i deixar imatges gravades a la retina per molts anys, deixa amb la sensació que sense tanta parafernàlia i amb una quarta part del pressupost es podria haver construït una pel·lícula, amb el mateix fil argumental, però molt més creïble.

D'entrada, una molt seriosa Milla Jojovich, ens fa un spoiler previ on ens explica que a la pel·lícula veurem una recreació d'uns fets (suposadament) reals ocorreguts a un poble bla bla bla bla blaaa... Meeeec! Primer error: Si vaig a veure una pel·lícula de terror, si us plau, no em diguis d'entrada que el que vaig a veure és una pila de mentides. Val, ho arregla dient que també ens mostrarà imatges (suposadament) reals juntament amb les seves "interpretacions", però la cosa ja comença bastant fluixa.

Al llarg de la pel·li, veiem que combinen imatges de la escena rodada i la "real" talment com si fós un capítol de 24h o un programa del teletienda. Degut que d'entrada ja sabem quines de les imatges són dels confirmats actors i quines son les suposadament reals, penso que també és un gran error posar efectes especials al que ja sabem que és fals. Potser si, la idea és contribuïr al mal rotllo, però és totalment innecessari.

Milla Jojovich tampoc està gaire esplèndida, sigui per un guió fluix, una interpretació poc convincent o les dues coses alhora. No convenç el seu paper de Psicòloga i costa prou que la suposada Psicòloga original, en els moments que apareix, ens ho compensi.

Si som capaços de superar aquestes adversitats i deixem que aquesta sensació d'incomoditat ens acompanyi durant la filmació, aconseguirem passar-ho realment malament amb la pel·lícula, sobretot a partir de la meitat, en els moments en que ja t'imagines que alguna cosa passarà. I passa. Hi ha moments en què la sensació que pretenien els guionistes causar és palpable.

Quan parlem de cinema de "terror", una cosa son els moments previsibles, tòpics i suats de les sagues de terror-crispetes rebentadores de taquilla, digues-li Scream, Se lo que hicísteis el último verano, Leyenda urbana... I una altra son les pel·lícules realment de terror, que no son un insult al gènere i a l'espectador, parlin de por al desconegut, als extraterrestres o qualsevol cosa. I dic això pensant en The Ring, The Descent o altres més clàssiques, com El Exorcista, Poltergeist o Alien. Inclosa també la esmentada al principi. Estic segur que la imatge de la dreta portarà bons records als que hagin vist The Ring.

S'entén que La cuarta fase es voldria incloure en aquest darrer grup, però pels motius que he comentat fracassa estrepitosament. I no perquè no faci por, com ja he comentat. Un amic amb el que la vaig comentar em va dir "Es de les que no em deixen dormir en tres dies", i per als fanàtics del gènere amb més tendència a la predisposició que a l'esperit crític, com és el meu cas, és una pel·lícula que es deixa veure. Per a la resta d'humans, els recomano dedicar les dues hores de visionat a activitats més profitoses per la seva existència.

The Road (pel·lícula)

He quedat profundament conmogut després de veure aquesta pel·lícula, protagonitzada per Viggo Mortensen en el paper d'un pare supervivent que amb el seu fill fan un gran viatge per trobar un lloc on sobreviure. Està basada en la novel·la homònim escrita per Cormac McCarthy.

La carretera és una pel·lícula post apocalíptica que no podria estar més llunys de produccions del gènere com el clàssic Mad Max (una de les meves preferides) o Soy Leyenda (pel·lícula basada en una novel·la, la qual ja vaig comentar). És una història de les més crues i fosques que he vist mai al cinema, sense exagerar, degut al drama humà que acompanya els personatges, acompanyat perfectament per una imatge, en general, que en aparença sembla austera però potencia perfectament les connotacions emocionals a cada plà.

És cert que Soy Leyenda (la pel·lícula) també és bastant dramàtica; però no deixa de ser una americanada d'acció i efectes especials. Està bé per a passar una estona, però com a història és molt millor la del llibre. També, dins aquest gènere podriem esmentar la altrament bona Los hijos de los hombres. S'acosta més a The road en alguns aspectes, però diguem que en la primera de rerefons tenim una esperança, i en aquesta última d'entrada es deixa clar que l'esperança està totalment perduda.

Queda també a l'aire les causes per haver arribat a la situació que es planteja al film. Imagino que és la diferència entre plantejar una pel·lícula de ciència ficció post apocalíptica (o el que sigui) i una pelicula dramàtica, on les circumstàncies son simplement el pretext per abordar un drama que tracta sobre la soledat i la supervivència i ens convida a preguntar-nos quins límits ens atreviriem a transpassar per a poder sobreviure, quan l'únic que compta si vius és poder seguir respirant.

Es tracta doncs d'una pel·lícula dura, que no ofereix concessions gratuïtes a l'entreteniment de qui vulgui mirar una pel·lícula simplement per passar l'estona. Per això millor mirar 28 dies després o Dawn of the dead (El despertar dels morts). Si no ens hi incloem, probablement serem del sector que pot deixar-se portar amb aquesta punyent història, per mi una de les millors dels darrers anys.

Los cazadores de mamuts (Jean M. Auel)

La veritat és que no podria encetar una nova lectura sense dedicar-li una entrada del blog al tercer volum d'aquesta meravellosa saga, Los hijos de la tierra, ambientada a l'època prehistòrica. Si no hagués estat pel primer volum, El clan del oso cavernario, que va aparèixer juntament amb un diari de diumenge, ja fa anys, és probable que hagués trigat força més a aficionar-me a la lectura. La veritat és que vaig començar a llegir altres llibres amb la ilusió de conèixer històries tan apassionants com aquesta. Algunes vegades les he trobat, moltes d'altres he conegut personatges gairebé tant captivadors com Ayla, però sempre he seguit tenint aquesta saga com un referent personal.

Amb El valle de los caballos, el ritme narratiu va canviar i es va construïr la història en paral·lel de Jondalar, que emprenia el seu gran viatge, mentre Ayla sobrevivia a la vall, intentant sobreposar-se als records i sense esperar el tomb que havia de fer la seva existència. Si en el primer volum l'interès per mi va ser tots els elements de la novel·la, en aquesta segona, l'alternança de capítols entre un i altre personatge em va forçar el ritme de lectura d'aquest relat apassionant. Una història d'amor feta des d'abans dels seus fonaments.

Al tercer volum, Los cazadores de mamuts, Ayla i Jondalar viuen en una petita societat prehistòrica on es desenvolupa tot el llibre. L'accent aquest cop es posa sobre amors i desamors que centren tota la lectura, mentre veiem la vida a través de la tribu Cro-magnon on conviuran. Val a dir que en aquest volum l'autora explota cruelment els sentiments d'angoixa que pot generar el relat, i ens farà ser partíceps, en frustracions i alegries, d'una nova etapa a la vida d'Ayla iniciant relacions socials amb els seus semblants.

Eminentment, però, estem parlant d'una saga d'aventures. Un dels seus elements clau és la profunditat amb què ens mostra la vida en les societats prehistòriques, permentent-nos conèixer uns individus amb grans coneixements del medi i amb una àmplia cultura, que ens donen una imatge força més diversa de la societat Paleolítica que els nostres referents dels museus; molt més enllà de les pintures rupestres i les pedres esmolades.

Tanmateix, l'eix principal de Los hijos de la tierra és la seva protagonista, Ayla: La manera que Jean M. Auel ens transporta a la seva vida la converteix en un personatge palpable, quasi real, per bé que també es mostra com una gran supervivent, una lluitadora excepcional, i aconsegueix d'aquesta manera que els seus desitjos i frustracions siguin també els nostres al llegir les seves aventures. Un d'aquells personatges que desitjaries que no fóssin de ficció.

A mí personalment m'ha encantat (ho dic per si no es nota). Tot i que Los cazadores de mamuts no té el ritme dels volums anteriors, no deixa de formar part de la mateixa història i per això probablement no me'l podria mirar malament. Per això espero no trigar massa a encetar el quart: Las llanuras del tránsito. A qui agradin els clàssics, antics o moderns, i en especial d'aventures, no pot faltar un exemplar d'aquesta saga a la seva prestatgeria!

El llibre
Títol: Los cazadores de mamuts
Autora: Jean M. Auel
ISBN: 9788496231658

Drácula (Bram Stoker)

Clàssic entre els clàssics de la novel·la de Terror. L'orígen del Comte Dràcula i també del doctor van Helsing. Estic segur que quan es va publicar va fer furor, i pànic entre els seus lectors. Ho demostra el fet que avui encara les llegendes del comte Dràcula i Transilvània segueixin superant la realitat.

Més enllà dels éssers fantàstics clàssics, com Frankenstein, l'home llop, les mòmies o els esquimals, les darreres generacions han experimentat el cinema de terror des de totes les perspectives: Des del provinent de l'espai exterior a Alien, el vuitè passatger, al carregat d'humor (evidentment negre) a Critters, el de fantasmes al remake anomenat The Ring o el d'assassins en sèrie com Freddie Krueger, culpable que a molta gent no agradin els jerseis de ratlles vermelles. No obstant al final sempre tornem a la llegenda del vampir. Ja ho diuen, allò de "tot torna".

No se si haig d'agraïr a les adolescents histèriques fans de la comercial i edulcorada Crepúsculo o a l'escriptora Anne Rice el fet que hagin creat la sèrie Diaris de vampirs que segueixo religiosament cada dijous a les 10 de la nit. El cas és que es constata altre cop que la llegenda del vampir, tot i que reciclada i reformulada, segueix vigent als nostres dies. Val la pena, doncs, fer-li un petit homenatge i tornar als orígens per endinsar-nos a les tenebres de la inquietant novel·la de Bram Stoker.

Sobre la novel·la, com a bon llibre del 1897 no sorpendran al lector experimentat la densitat verbal ni les formulacions pesades en els diàlegs, però un cop ens hi acostumem, veiem els passatges d'una història força sinistre i que en ocasions posa els pèls de punta. Sí que és veritat, que la part d'història que m'era més familiar, i que forma la primera part de la novel·la, apuja bastant ràpidament d'intensitat, però un cop passat el punt crític, el relat perd pistonada i no torna a agafar ritme fins molts capítols després. No obstant, amb la reaparició de Dràcula l'acció torna a pendre interès i ja no la podrem abandonar fins al final. Tampoc es pot descartar l'imprescindible Doctor van Helsing, que afegeix una atmosfera pròpia de misteri a la novel·la i és un dels personatges secundaris més destacats. Evidentment, però, tothom qui no hagi vist la pel·lícula voldrà respondre a la pregunta... Què passarà, amb el comte Dràcula?

No facilitaré a ningú estalviar-se de llegir aquest llibre per a saber-ho. Tampoc deu ser difícil de saber, imagino; Sant Google ho sap tot. De tota manera, la novel·la es mereix ser llegida, si més no per a conèixer el personatge literari original. El vampir sense additius i sense edulcorants.

El llibre
Títol: Drácula
Autor: Bram Stoker
ISBN: 9788420687414