La cuarta fase (pel·lícula)

Ja fa setmanes que la vaig veure i segueixo tenint gravades a la retina algunes escenes d'aquesta pel·lícula de terror. Es el resultat d'una mescla massa habitual: Un guió normalet, mals actors i pressupost de pel·lícula americana.

Començament prometedor per a un comentari. No és per a menys! En aquest film han pretès evidentment fer una adaptació del pseudogènere Fals documental, com el cas de Blair Witch Project o tirant més enrera la ja mítica Holocausto caníbal, fent la versió hollywoodiana d'aquest, en una pel·lícula que, encara que aconsegueix l'objectiu de posar els pèls de punta i deixar imatges gravades a la retina per molts anys, deixa amb la sensació que sense tanta parafernàlia i amb una quarta part del pressupost es podria haver construït una pel·lícula, amb el mateix fil argumental, però molt més creïble.

D'entrada, una molt seriosa Milla Jojovich, ens fa un spoiler previ on ens explica que a la pel·lícula veurem una recreació d'uns fets (suposadament) reals ocorreguts a un poble bla bla bla bla blaaa... Meeeec! Primer error: Si vaig a veure una pel·lícula de terror, si us plau, no em diguis d'entrada que el que vaig a veure és una pila de mentides. Val, ho arregla dient que també ens mostrarà imatges (suposadament) reals juntament amb les seves "interpretacions", però la cosa ja comença bastant fluixa.

Al llarg de la pel·li, veiem que combinen imatges de la escena rodada i la "real" talment com si fós un capítol de 24h o un programa del teletienda. Degut que d'entrada ja sabem quines de les imatges són dels confirmats actors i quines son les suposadament reals, penso que també és un gran error posar efectes especials al que ja sabem que és fals. Potser si, la idea és contribuïr al mal rotllo, però és totalment innecessari.

Milla Jojovich tampoc està gaire esplèndida, sigui per un guió fluix, una interpretació poc convincent o les dues coses alhora. No convenç el seu paper de Psicòloga i costa prou que la suposada Psicòloga original, en els moments que apareix, ens ho compensi.

Si som capaços de superar aquestes adversitats i deixem que aquesta sensació d'incomoditat ens acompanyi durant la filmació, aconseguirem passar-ho realment malament amb la pel·lícula, sobretot a partir de la meitat, en els moments en que ja t'imagines que alguna cosa passarà. I passa. Hi ha moments en què la sensació que pretenien els guionistes causar és palpable.

Quan parlem de cinema de "terror", una cosa son els moments previsibles, tòpics i suats de les sagues de terror-crispetes rebentadores de taquilla, digues-li Scream, Se lo que hicísteis el último verano, Leyenda urbana... I una altra son les pel·lícules realment de terror, que no son un insult al gènere i a l'espectador, parlin de por al desconegut, als extraterrestres o qualsevol cosa. I dic això pensant en The Ring, The Descent o altres més clàssiques, com El Exorcista, Poltergeist o Alien. Inclosa també la esmentada al principi. Estic segur que la imatge de la dreta portarà bons records als que hagin vist The Ring.

S'entén que La cuarta fase es voldria incloure en aquest darrer grup, però pels motius que he comentat fracassa estrepitosament. I no perquè no faci por, com ja he comentat. Un amic amb el que la vaig comentar em va dir "Es de les que no em deixen dormir en tres dies", i per als fanàtics del gènere amb més tendència a la predisposició que a l'esperit crític, com és el meu cas, és una pel·lícula que es deixa veure. Per a la resta d'humans, els recomano dedicar les dues hores de visionat a activitats més profitoses per la seva existència.

Drácula (Bram Stoker)

Clàssic entre els clàssics de la novel·la de Terror. L'orígen del Comte Dràcula i també del doctor van Helsing. Estic segur que quan es va publicar va fer furor, i pànic entre els seus lectors. Ho demostra el fet que avui encara les llegendes del comte Dràcula i Transilvània segueixin superant la realitat.

Més enllà dels éssers fantàstics clàssics, com Frankenstein, l'home llop, les mòmies o els esquimals, les darreres generacions han experimentat el cinema de terror des de totes les perspectives: Des del provinent de l'espai exterior a Alien, el vuitè passatger, al carregat d'humor (evidentment negre) a Critters, el de fantasmes al remake anomenat The Ring o el d'assassins en sèrie com Freddie Krueger, culpable que a molta gent no agradin els jerseis de ratlles vermelles. No obstant al final sempre tornem a la llegenda del vampir. Ja ho diuen, allò de "tot torna".

No se si haig d'agraïr a les adolescents histèriques fans de la comercial i edulcorada Crepúsculo o a l'escriptora Anne Rice el fet que hagin creat la sèrie Diaris de vampirs que segueixo religiosament cada dijous a les 10 de la nit. El cas és que es constata altre cop que la llegenda del vampir, tot i que reciclada i reformulada, segueix vigent als nostres dies. Val la pena, doncs, fer-li un petit homenatge i tornar als orígens per endinsar-nos a les tenebres de la inquietant novel·la de Bram Stoker.

Sobre la novel·la, com a bon llibre del 1897 no sorpendran al lector experimentat la densitat verbal ni les formulacions pesades en els diàlegs, però un cop ens hi acostumem, veiem els passatges d'una història força sinistre i que en ocasions posa els pèls de punta. Sí que és veritat, que la part d'història que m'era més familiar, i que forma la primera part de la novel·la, apuja bastant ràpidament d'intensitat, però un cop passat el punt crític, el relat perd pistonada i no torna a agafar ritme fins molts capítols després. No obstant, amb la reaparició de Dràcula l'acció torna a pendre interès i ja no la podrem abandonar fins al final. Tampoc es pot descartar l'imprescindible Doctor van Helsing, que afegeix una atmosfera pròpia de misteri a la novel·la i és un dels personatges secundaris més destacats. Evidentment, però, tothom qui no hagi vist la pel·lícula voldrà respondre a la pregunta... Què passarà, amb el comte Dràcula?

No facilitaré a ningú estalviar-se de llegir aquest llibre per a saber-ho. Tampoc deu ser difícil de saber, imagino; Sant Google ho sap tot. De tota manera, la novel·la es mereix ser llegida, si més no per a conèixer el personatge literari original. El vampir sense additius i sense edulcorants.

El llibre
Títol: Drácula
Autor: Bram Stoker
ISBN: 9788420687414

Soy Leyenda (Richard Matherson)

Es tracta d'un breu però intens relat en què un home, Robert Neville, viu assatjat per tot de vampirs que cada nit van a casa seva per intentar capturar-lo, i ell posa tots els medis que té a la seva mà per intentar impedir-ho, en una casa on fins fa uns mesos no era l'única persona viva.

Així comença Soy Leyenda, una novel·la fosca i crua que pocs elements en comú té amb la pel·lícula del mateix títol protagonitzada per Will Smith i estrenada el 2007 que, de fet, no és la primera adaptació de la novel·la a passar per la gran pantalla.

Bàsicament, les semblances entre llibre i pel·lícula es resumeixen amb el nom del protagonista i que, suposadament, és l'únic ésser humà viu que queda al món. No obstant, l'any passat ja vaig veure la pel·lícula i em va agradar força; a banda d'un parell de petites incongruències trobo que està prou bé i Will Smith fa, com sempre, un bon paper. Un cop llegida la novel·la simplement apuntaria que son dues històries que ténen els punts en comú que ja he comentat, però que per la resta són totalment independents i s'haurien de considerar així.

Pel que fa a la novel·la, crec que Richard Matheson va fer un canvi de perspectiva dins històries de vampirs, o potser un homenatge al propi gènere, traient elements clàssics dels contes gòtics de terror, com els catells amb catacombes ocultes i les verges innocents assatjades i substituïnt-los per un món postapocalíptic on només queda un humà que sobreviu combatent-los, en una mena de conte que parla sobretot de la soledat i els límits de la bogeria.

El que m'ha agradat de la narració, és que exposa de manera crua i sense floritures literàries com és la vida de Neville dins les circumstàncies en què es troba, la seva lluita interna entre el qui vol vèncer i el qui es vol deixar vèncer i l'ansietat que li provoca arribar al punt de no saber diferenciar entre les al·lucinacions i la realitat, alhora que parla de la seva rutina per a combatre els vampirs, construïnt un conte macabre i bastant psicològic, on no hi falten elements del terror gòtic, com no podria ser d'altra manera, i deixant-nos amb la incertesa de si sobreviurà fins gairebé al final de la història i amb la sensació que, probablement, en les mateixes circumstàncies nosaltres no hauriem sobreviscut.

Així doncs, em sembla que és un llibre interesant tant per qui hagi vist la pel·lícula com qui no, ja que té un enfoc molt diferent al film i té una profunditat psicològica a la que potser els guionistes de cinema no van saber arribar en alguns moments. A més, crec que és una història de terror diferent que val la pena conèixer.

Títol: Soy leyenda
Autor: Richard Matherson
Ed.: Minotauro
ISBN: 84-450-7433-4

Todo es Eventual (Stephen King)

Eventualment vaig localitzar aquest llibre a la biblioteca, mentre donava un cop d'ull general a l'apartat de novel·les. Em vaig dir, mira, una manera de començar a llegir King. No sé fins a quin punt encertada, però vaja una manera.

No sé fins a quin punt he encertat en triar aquest llibre com a primera lectura de King perquè desconec si pot ser representatiu del seu estil narratiu. De tota manera, deixant de banda tot el que en pugui opinar a continuació, penso que hauré d'encetar com a mínim alguna altra lectura per a saber si puc trobar, entre els seus superventes, a l'ideòleg d'històries tant inquietants com El Resplandor.

El subtítol del llibre resa "14 relatos oscuros" i trobo que en algun cas no és gaire encertat degut que, per bé que hi ha algunes històries que fan força angunia, n'hi ha més d'una a la que no he acabat de trobar el sentit inquietant, o en qualsevol cas aterrador, malgrat les explicacions de l'autor. El que sí que ténen en comú totes les històries és que estan escrites en llenguatge planer, però em van gairebé fer creure que tot el món té una fixació a descriure les coses que els sobten amb paraules malsonants de caire sexual. I no és que em molesti veure escrits alguns dels pilars del meu vocabulari, però a vegades semblava que d'alguna manera, entrar en detalls totalment superflus d'aquest tipus interrompia l'atmosfera creada per la narració; per no dir que la trencava totalment. I evidentment és una conclusió equivocada per part meva pensar que el sr. King utilitza aquestes paraules per falta d'habilitat descriptiva. Però bé, ja he carregat prou contra el sr. King, que no en té cap culpa d'un lector novell i ignorant que no ha sabut captar l'essència de les seves històries. Al cap i a la fi, entenc que (i no estic essent sarcàstic) descriure les escenes amb llenguatge col·loquial, fa que les històries connectin més amb el lector normal i corrent, a qui no agraden els textos sobrecarregats de mots de diccionari, i suposo que ha sigut una de les claus del seu èxit.

El que sí és veritat és que amb aquest recull he pogut veure com Stephen King té l'habilitat de crear escenaris molt diversos per a cada relat. Sí que en alguns d'ells, com "Sala d'autòpsies número 4", o "Montat a la Bala" s'hi veuen alguns dels tòpics més mastegats del gènere. El de la sala d'autòpsies fins i tot m'ha recordat molt - em sembla que devia ser - algun capítol de "El guardià de la cripta", tot i que amb un desenllaç una mica diferent. "Aquella sensació que només es pot expressar en francès" no obstant, discorre en un sentit molt diferent del que és la por i el qual no he acabat d'entendre, malgrat l'explicació posterior de l'autor.

Hi ha d'altres que m'han agradat per la seva originalitat, com ara "Tot el que t'estimes se t'arrabassarà", que va sobre un home que col·lecciona en una llibreta les frases que va trobant als serveis de les benzineres de la carretera, i sobretot "Tot és eventual", que parla d'un jove a qui fan una promesa que no pot rebutjar, però amb conseqüències imprevistes.

Les històries més tenebroses també ténen cabuda en aquesta col·lecció. Sorprenent i macabra és com catalogaria "Esmorzar al cafe Gotham", on King fa gala d'una cruesa i violència com no l'he vist en cap altre moment de la lectura i suposo que agradarà als lectors més ansiosos de violència imprevista i descontrolada. Crec que si no m'agradés ja d'entrada en Tarantino (més que agradar-me em sembla que gairebé li rendeixo culte), aquesta nit hauria tingut malsons. Finalment, comentar que de 1408, de la qual fa uns mesos se'n va estrenar la versió cinematogràfica, puc dir que també gaudeix d'una atmosfera carregada i sulfurosa molt ben aconseguida i d'alguna manera és la que em fa pensar més en les històries de sempre de castells embruixats i cases maleïdes, aquesta vegada en perspectiva d'un escriptor que vol desmentir-ne la sobrenaturalitat.

Val a dir que, tot i no estar-ne segur, crec que "Todo es eventual" està prou bé per iniciar-se a llegir Stephen King en el sentit que diferents contes t'expliquen maneres diferents que té l'autor per a translladar-nos a situacions i llocs concrets, i d'aquesta manera podem veure un pessic del cúmul imaginari d'aquest autor tant conegut. Tot i que hi ha algun relat que no m'ha acabat d'agradar, en general són entretinguts i fàcils de llegir i està molt bé per anar-lo llegint a estonetes.

El llibre: Todo es Eventual
Autor: Stephen King
ISBN: 84-01-32888-8
Ed.: Plaza Janés

Los Mitos de Cthulhu

Bon llibre de caire antològic d'alguns dels contes que va escriure H.P. Lovecraft i una sèrie d'escriptors de ficció de la mateixa època amb qui va mantenir correspondència.

Les històries son de molt diversa mida i per a tots els gustos, i al llibre estan estructurades posant en primer lloc aquelles que van donar orígen als mites, abans de la participació de Lovecraft en tot aquest món literari. El següent evidentment intercalant històries de Lovecraft enmig de les d'altres autors; algunes evidentment sorgides de l'amistat entre ells i amb les mateixes referències; i un últim, en què es veu la decadència d'aquestes històries després de la desaparició d'aquest. Un conjunt molt divers on sobretot a partir de la meitat del llibre es fan moltes referències comunes, com al llibre Necronomicon, i a una sèrie de deïtats, anomenats Déus Primordials, els quals podrien tenir el món sota el seu domini i si no ho fan és perquè realment la humanitat no els suposa tal desafiament.

Personalment m'han cridat l'atenció històries com la del Wendingo, que per l'escenari que planteja i el desenvolupament de la història em va semblar que estava en un episodi d'expediente X, ja que l'aura de misteri dels boscos i llacs de nordamèrica, la barreja de llegendes i fets sobrenaturals m'ha recordat molt als memorables episodis de la sèrie. També altres històries molt ben fetes, com "En la noche de los tiempos", de Lovecraft, en què s'introdueix directament el lector en un món on la humanitat és només un esglaó més a la història del planeta i "Reliquia de un mundo olvidado", on una mòmia molt particular posa al descobert un culte molt antic.

Tots els relats son dignes de comentar; i dins la diversitat de les històries hi abunden els contes mitològics i molts cultes i creences ancestrals. Amb històries com "La sombra sobre Innsmouth", de H.P. Lovecraft, "La estirpe de la cripta" o "Las ratas del cementerio" hi trobem dels contes més foscos del llibre. Aquesta última és la història més fosca, crua i breu de tot el conjunt. I un apunt: "La sombra sobre Innsmouth" és la història en què es va basar la productora catalana Fantastic Factory per a fer la pel·lícula "Dagon: La secta del mar", amb una part final força diferent.

En resum, una manera d'introduïr-se en un dels referents del cinema fantàstic i les històries de misteri dels nostres temps. Jo per la meva banda, m'apunto com a pendent llegir el conte de "La llamada de Cthulhu" de H.P. Lovecraft que, curiosament, no hi és en aquest llibre.

Llibre: Los Mitos de Cthulhu (H.P. Lovecraft y otros). ed: Alianza editorial.