Cita con Rama (Arthur C. Clarke)

La humanitat, d'aquí dos segles, ha colonitzat àmpliament el Sistema Solar. Per a evitar catàstrofes, s'ha instal·lat una xarxa de detectors de cossos celests per a localitzar a temps els que s'aproximin més del compte a la Terra. Gràcies a això, es descobreix un nou objecte amb una trajectòria molt estranya. Quans més detalls se'n sap, més preguntes desperta, fins a suscitar l'interès de tota la humanitat. L'anomenen Rama. De la mà del comandant "Norton" ens introduïm en la exploració d'una construcció artificial, vinguda de l'espai i de la qual se'n desconeix la destinació.

Arthur C. Clarke crea meravelles amb la seva imaginació científica quan descriu tot el que es descobreix i succeeix a Rama. Em sembla que del gènere se'n diu "Ciència Ficció Dura", i estic segur que agradarà molt a aquells que els fascini els temes de naus espaials... o simplement la ciència.

Els personatges, que excepte el comandant Norton són descrits amb molts pocs detalls, ténen força solidesa i coherència en conjunt. Té emoció i enganxa, tot i que el ritme no arriba a ser trepidant. Acaba essent una novel·la curta, però força distreta i imaginativa. Llàstima que potser m'enganxa uns quants anys tard... prova n'és aquesta edició, amb una aparença clarament pro-adolescents :) Al final deixa la porta una mica oberta... tot i que les continuacions en aquest cas són en col·laboració amb un altre autor (Gentry Lee) i sembla que es desvien de la línia original... almenys segons l'entrada a la wikipèdia.

Per a qui agradi la ciència-ficció, ha d'estar a la llista de pendents... o a la de llegits!

El llibre
Títol: Cita con Rama
Autor: Arthur C. Clarke
Ed.Edhasa nebulae
ISBN: 978-84-350-2104-3

Les vides possibles de Mr. Nobody (Pel·lícula)

Comencem gairebé un segle en el futur. Una persona fa preguntes a un ancià sobre qui és. Aquest ha perdut la memòria i no ho recorda: L'anomenen Mr. Nobody (Mister Ningú). A partir d'aquí comencem a veure escenes del passat. Però resulta que no només n'hi ha un.

Si hagués de definir-la en una paraula ho tindria ben fàcil: Desconcertant. De principi a final. És una d'aquelles pel·lícules que no comences a entendre fins que n'has vist la meitat. I, al final, resulta que no es ben bé com et pensaves. Hom pot pensar que s'ha creat unes expectatives no complertes amb l'argument. Es possible...

Si haig d'utilitzar una segona paraula, és hipnòtica. La fotografia és un dels punts forts de la pel·lícula. No és clau per a entendre la història, però potser és l'única via per acceptar de sotmetre's al desconcert permanent, esperant que el nus es desfaci en algun moment. Parlo d'escenes majoritàriament sense efectes especials, però que afavoreixen aquesta atmosfera de misteri i en alguns casos son realment captivadores. Fan que la història ens atrapi.

També és hipnòtica per la trama, això si passem dels 15 minuts inicials sense pedre-hi l'interès. Un cop superat el desconcert i ens deixem atrapar, podem començar a intentar llegir el missatge de fons, si és que n'hi ha. El que sí es pot dir és que no és una pel·lícula per veure després d'un bon dinar: Podríem caure en l'error que els 5 minuts que hem passat dormint són la causa que no entenem res del que veiem: Cada instant de la pel·lícula, anem lligant caps de la història, encara que la història pròpiament dita, no la començarem a entendre fins al final.


El final pot agradar o no. Si hagués sigut el que m'esperava, la veritat és que m'hauria agradat molt més. No va d'amor, i no la classificaria de romàntica, tot i que en el fons hi gira al voltant tota l'estona. Si dit tot això, encara creus que et pot agradar, creu-me que no et deixarà indiferent.

Per acabar, un petit "spoiler" en forma de pregunta:
En quin moment de la vida està el protagonista, el passat, o el futur?

Àngels i Dimonis (Dan Brown)

Acabo de llegir Àngels i Dimonis, anys després d'haver-me llegit el Codi da Vinci, com suposo ha fet la majoria de gent, tot i que les passes de Robert Langdon corresponen en aquest cas a temps anteriors. A banda d'això, només comentar que he llegit ambdós llibres sense haver vist les respectives pel·lícules i, la veritat, a priori, sense massa interès a fer-ho. Però no pas per l'opinió que em mereixin ambdues novel·les.

Una nit, Robert Langdon reb una trucada misteriosa que el portarà a travessar un oceà i passar del laboratori més avançat (i potser més car) d'Europa, el CERN, al cor mateix de l'Església, en una història plena de descobertes, misteris, secrets, i mans ocultes -no les de Dan Brown- que mouen els engranatges en una novel·la trepidant, amb un ritme marcat per minuts de tensió que transpassen a les nostres retines i ens porten a conèixer molts racons del Vaticà i de Roma, a més de molts detalls, faltaria saber si reals o no, de tradicions molt antigues com l'elecció d'un Sant Pare.

Tal com em va passar l'altra vegada, tot de preguntes se m'han acumulat al cap, les quals, com passa sovint, només la meva venerada wikipèdia ha sabut respondre, com ara saber si els il·luminats van existir realment, o descobrir l'orígen real de paraules com assassí, llucifer o satanàs. Tot plegat li dóna a l'historiador Robert Langdon força versemblança, fins a vegades arribar a un punt de repelència en que hom desitja que falli estrepitosament. Serà això que la gent molt culta a vegades fa una mica de "ràbia"...

D'acord, pot ser que la figura de l'Historiador no causi tanta adversió. Com he dit, és força creïble, i el dibuix que es fa d'aquesta Roma plena de monuments, símbols i misteris no fa més que donar (encara més) ganes de visitar-la. Alguns altres elements de la novel·la, en moments puntuals, dóna la sensació que s'agafen amb pinces, sobretot cap al final, però sense entrar en detalls, crec que no desmereixen el conjunt.

M'ha agradat especialment que en un best seller d'aquesta magnitud es parli del CERN i d'un projecte real com el LHC (Large Hadron Collider), probablement una de les instal·lacions científiques més grans i més cares del món. Un cop a la web del Cern, podeu veure com fins i tot han dedicat un portal a explicar què hi ha de veritat al darrera de la novel·la d'Angels i Dimonis respecte la seva recerca.

Al respecte de l'LHC també s'ha formulat les mes diverses teories i fins i tot s'ha especulat que podria acabar amb l'univers. De fet, encara no s'ha pogut desmentir, ja que amb l'avaria produïda l'any passat en algunes de les seves seccions, aquesta primavera han finalitzat les substitucions de peces avariades i la posada en marxa de l'accelerador de partícules encara no s'ha finalitzat. Esperem doncs que els cospiradors, paranoics o excèptics no tinguin raó, i podem seguir amb les nostres vides sense témer futurs apocalíptics...

El Llibre
Títol: Àngels i Dimonis
Autor: Dan Brown
Ed.: Edicions 62
ISBN (català, cartoné): 9788497871327

Segunda Fundación (Isaac Asimov)

Finalment he acabat el tercer llibre de la trilogia de Fundación. Degut a un canvi dràstic al repartiment del meu temps he estat unes quantes setmanes sense llegir i la veritat tornar-ho a fer amb aquest llibre ha sigut més que un bon alicient. La veritat és que no podria més que llençar floretes a aquesta novel·la, que no es més que la cirereta damunt el pastís per a concloure les aventures pòstumes de Hari Seldon i el seu legat.

En aquesta part, que acaba l'anomenat Cicle de Trantor, com havia llegit no sé on, canvia substancialment l'enfocament que es feia fins ara d'aquests relats, de manera més o menys històrica i/o política. Ara, en canvi, ens trobem amb una novel·la més intrigant i tensa que les seves predecessores, on tothom té els seus secrets i els amaga als altres, i es confonen amics i enemics mentre la mà difosa de la Segona Fundació sembla estar a tot arreu i enlloc alhora, i s'encadenen una successió d'esdeveniments dels quals no sabrem tota la veritat fins pràcticament el final.

No m'agradaria esguerrar la lectura amb més detalls. M'agradaria pensar que aquest llibre pugui ser llegit per a gent a qui no interessi la ciència ficció pura i dura, ja que en general tota la trilogia, seguint unes influències o altres, com ja he comentat anteriorment, s'allunya bastant del que són històries de matar marcians, i es centra en desenredar l'entramat creat per una sola pregunta: Com una persona, Hari Seldon, per molts coneixements científics i sociològics que tingui, pot predir el destí de la gal·làxia de manera efectiva, cobrint les vicissituds que a nivell global o local es puguin produïr, per a salvar la humanitat de la barbàrie a la que esta condemnada a sotmetre's durant mil·lenis?

El llibre
Títol: Segunda Fundación
Autor: Isaac Asimov
Ed.: De bolsillo
ISBN: 978-84-9759-676-3

Crónicas marcianas (Ray Bradbury)

De la mà de Ray Bradbury ens endinsem als relats de la novel·la que va escriure fa ja unes dècades (cap allà 1950) al voltant de la colonització del planeta Mart i que és un dels grans clàssics del gènere, o això he llegit. De fet, la portada ja ho diu. La història gira al voltant dels intents de colonització del planeta Mart, a través de diferents peresonatges i visions, mentre parla d'una humanitat en decadència i a punt del colapse.

M'ha encantat la gran imaginació que demostra l'autor en aquesta obra, introduïnt-nos en un planeta Mart habitat per uns éssers del tot onírics i curiosos que viuen tranquilament aliens a tot, fins que apareixen els humans disposats a conquerir-lo. Els primers capítols són bastant inquietants, i mitjançant relats i perspectives diferents, en to o en temàtica i amb el fil conductor de la colonització del planeta, es narren pinzellades diferents d'una gran història.

En varis capítols, aprofita l'avinentesa dels relats per a exposar-nos amb gravetat alguns aspectes de la nostra naturalesa, mostrant una humanitat que respon amb violència a allò que no entén, i uns marcians d'una naturalesa estranya amb els que serà difícil entendre's. Uns humans fugitius d'un planeta Terra on aquesta mateixa violència irracional és la que podria portar la humanitat a l'autodestrucció. Tenint en compte que el llibre va ser publicat a l'any 1950, als inicis de la guerra freda, aquest devia ser un tema força vigent.

Pel que he llegit, l'obra més coneguda de Ray Bradbury és Fahrenheit 451, així que ja el tinc a la llista de pendents, però sense cap dubte Crónicas Marcianas és un llibre que val la pena llegir. No m'esperava una obra tant fantasiosa, i crec que va trobar una bona manera per a parlar dels temes que realment li interessaven, mentre explica una història fascinant, del dia en què la humanitat va decidir colonitzar el planeta veí, sense saber del cert si estava disponible.

El llibre: Crónicas Marcianas
Autor: Ray Bradbury
ISBN: 8445073850

Pórtico (Frederik Pohl)

Robinette Broadhead parla de les seves experiències amb el seu psiquiatra, mentre mica en mica se'ns van desvelant detalls sobre el seu pas per "Pórtico"; una base espaial creada per una civilització alienígena desapareguda, els Heeche, que no ha deixat cap rastre del seu pas excepte la base espaial i els hangars on hi ha centenars de naus de les que se sap ben poc i que poden portar-los als confins de la gal·làxia.

Aquesta és una petita introducció al món de Pòrtic, on ens transporta aquesta novel·la de ciència ficció. Als primers capítols vaig tenir la sensació que els capítols on el protagonista parla amb el seu psicòleg eren un mer tràmit o una pausa entre acció i acció, però a la llarga es va descobrint que en aquests mateixos es desvelaven detalls de la història i dels pensaments de Bob, i fa que tinguem la necessitat de llegir un capítol rere l'altre. A més, encara que sigui d'aquest gènere, no entra en excessius tecnicismes i es centra més aviat en les relacions entre els personatges que hi apareixen, fent una història fàcil (i agradable) de digerir.

La història m'ha agradat força, i per varis motius: Per ser molt imaginativa pel que fa a les tecnologies alienígenes i tot el relatiu als viatges, i perquè d'altra banda narra històries de personatges força creïbles, amb orígens molt diversos i que, moguts davant l'incentiu de grans sumes de diners, es llencen a una cursa desesperada a l'espai cercant objectes de la civilització desapareguda que els puguin enriquir. Això si, sense saber mai si tornaran vius de cada viatge o no i veient com molts altres acaben en tragèdia. També, entre els capítols hi ha moltes "notes" amb informació de tot tipus, ampliant els horitzons pel que fa a la història i endinsant-nos encara més en el món de Pòrtic.

Aquesta novel·la va ser guanyadora de varis premis literaris al 1978 (Hugo, Nebula i John W. Campbell Memorial) i de fet és la primera d'una llarga saga creada per Frederik Pohl, amb actualment 5 llibres publicats. Sens dubte, en el moment que localitzi el proper llibre de la saga, no el passaré per alt.

El llibre
Títol: Pórtico
Autor: Frederik Pohl
ed.: ediciones B
ISBN: 84-666-2298-5

La voz de los Muertos

Aquesta és la continuació de la novel·la "El juego de Ender" de l'autor Orson Scott Card. Narra la història d'Ender un cop s'ha descobert una raça alienígena nova en un planeta anomenat Lusitània, on intentarà redimir-se dels errors del passat i intentar trobar ponts de comunicació amb una raça la cultura de la qual no entenen i se'ls farà molt difícil d'assimilar.

Aquest llibre suposa un canvi substancial de perspectiva respecte El juego de Ender. Continua amb el mateix ritme narratiu, però ja no hi ha batalles ni grups d'amics amb els qui combatre. Enlloc d'això, explica el camí que segueix Ender Wiggin buscant la seva redempció després d'haver destruït els insectors, a través d'establir vincles amb la raça dels Porquets descoberta en un planeta, sota control religiós i amb una petita comunitat aïllada i autosuficient on hi viuen científics dedicats a l'adaptació al planeta dels humans i a la comprensió de la raça alienígena, els costums de la qual posaran en dubte el seu grau de civilització.

--- Avís: Començament rotllo filosòfic infumable

El llibre exposa alguns plantejaments respecte a la idea de com hauria de ser el contacte amb races alienígenes, en cas de voler-les estudiar sense alterar-les, com ara: Com establiríem contacte sense ensenyar el nostre idioma a aquesta raça? o en tot cas sense donar-li coneixements que alterarien el seu nivell de desenvolupament cultural? com comparariem els seus costums sense aportar informació dels nostres? Com coneixeríem el seu desenvolupament tecnològic sense donar pistes sobre els nostres propis usos? Evidentment, a banda del tema cultural hi hauria la qüestió biològica, ja que segurament en un altre planeta (en cas de no necessitar equips de subministrament d'aire respirable) hi haurien agents infecciosos els quals serien totalment desconeguts pels nostres sistemes inmunològics, o en el cas contrari, portant alguna malaltia a la que nosaltres ja estem habituats i que en un altre entorn podria resultar en una epidèmia fulminant, com ara quan els espanyols van conquerir Amèrica.

--- Fi de rotllo patatero (si la resta del post no ho és ja)


Deixant de banda doncs aquests plantejaments i tornant al relat, diria que val molt la pena llegir-lo. Altra vegada he comprovat que Orson Scott Card té una gran habilitat per a construïr escenaris molt imaginatius, amb personatges molt autèntics i amb un rerefons psicològic marcat, sempre amb un teló de fons futurista molt sòlid. I semblarà poc. Però em fa l'efecte que històries bones com aquesta no abunden, així que... a llegir-lo!

Sobre el llibre
Nom: La voz de los muertos
Autor: Orson Scott Card
ISBN: 8466618082

2061: Odisea tres

Interessant però breu relat d'Arthur C. Clarke, que enllaça força anys més tard la Història relatada a 2010: Odisea dos. Segons la introducció al llibre no és una continuïtat respecte a aquesta altra, però per a saber de quins personatges parlava i resituar-me amb la pel·lícula, de la que no recordava massa detalls i que vaig veure fa força anys he hagut de recórrer (per variar) a les pàgines de la wikipèdia. No recomanaria llegir aquest llibre a qui no hagi llegit o vist les anteriors entregues. I tampoc llegir la resta d'aquest comentari! ;)

Pel que fa al llibre que correspon, alhora que m'ha costat introduïr-me de plè a la història als primers capítols, he trobat algun passatge que me n'ha despertat l'interès de manera creixent i fins que ja no he pogut parar de llegir fins acabar-lo. El primer d'aquests moments clau em sembla que és quan parlen del cometa Halley... A partir d'aquell moment em va semblar que entrava en una altra dinàmica més intensa, i ja no vaig poder parar de llegir.

Entre d'altres coses, i evitant fer spoiling, és interessant la creativitat amb que tracta el tema de les tecnologies per a l'exploració espaial i el funcionament de les naus que utilitzen. Queda clar que -com es diu a la introducció- tota l'acció podria ser en un univers paral·lel, ja que altrament l'horitzó del 2001 ja va ser superat -al món real-, i encara ens trobem als inicis de l'exploració espaial.

És una llàstima que el llibre sigui tan breu, ja que hi apareixen uns personatges prou creïbles però com a actors secundaris respecte al que és la història en si. D'alguna manera això em recorda a 2001, un gran impacte visual en què la història té un caire més conceptual que pas emocional i la presència d'elements sobrenaturals i desconeguts és el guia de fons de tota la narració. En el cas de 2061, estem parlant d'una història emocionant, èpica, sorprenent, que reflecteix les ànsies de coneixement humà en un escenari on s'ha descobert una inteligència vinguda des d'un altre món i que encara no se sap exactament què pretén.

En resum, un llibre imprescindible per als fans de 2001 (com jo mateix) i tots els qui els agradi Arthur C. Clarke o la ciència ficció pura i dura, i molt recomanable per als que els agradin les històries fantàstiques, somiar desperts o ténen ganes de conèixer una bona història :)

Sobre el llibre
Títol: 2061: Odisea tres
Autor: Arthur C. Clarke
ISBN: 84-9793-363-X

El juego de Ender

L'acció se situa en un futur indeterminat. La raça humana està en lluita amb una espècie alienígena anomenada els "insectors", els quals sembla que estan preparant el terreny per a la propera invasió per a destruïr la nostra espècie. Degut a límits imposats pels governs, les parelles ténen prohibit tenir més de dos fills. El protagonista, Andrew Wiggin, un Tercer, serà un dels encarregats de preservar l'èspècie humana, predestinat a donar el millor de si a la guerra contra l'espècie invasora.

El plantejament del llibre gira bàsicament al voltant de l'acadèmia on Ender apendrà les tècniques militars que li permetràn dur a terme la guerra contra els insectors. No obstant, té un enfoc marcadament psicològic, al tractar les relacions d'Ender amb els seus companys i sobretot amb els seus germans, els quals ténen personalitats tan marcades com ell i s'hi assemblen més del que li agradaria. El protagonista sempre estarà marcat per persones que li volen mal sense que ell en sigui culpable i se n'haurà de sortir tot sol.

Un dels aspectes que m'ha semblat curiós és el plantejament que fa d'alguns elements tecnològics del futur. Si en alguna cosa són curioses les històries de ciència ficció és que normalment els plantejaments que fa són basats en les tecnologies existents per a planejar un futur distant, potser sense pensar que en uns anys aquell horitzó ja haurà estat superat. Altres vegades, però, per a plantejar estris o tecnologies revolucionàries, violen estrictament lleis físiques fonamentals. Segurament es mereixeria un post sencer parlar-ne una mica més a fons... o directament anar al blog de Mala Ciencia. Pel que fa al llibre, parla sovint d'una consola que utilitzen els cadets per a apendre i m'ha fet pensar molt en les consoles portàtils com la Nintendo DS que ja són un producte de mercat. També de jocs amb imatge hologràfica en 3d i sobretot d'una escola que té seccions amb gravetat i d'altres que no. Tema sempre interessant a l'hora de crear una estació espaial permanent.

En resum, es tracta d'un volum força extens però entretingut. Seria recomanable per a totes les edats si no fos per alguns passatges força violents. Però tot i això està força bé l'enfocament general del llibre, en què l'amistat és un recolzament vital a l'hora de superar les adversitats. Com la vida mateixa, vaja.

Sobre el llibre
Títol: El juego de Ender
Autor: Orson Scott Card
Ed. Ediciones B.

Ha guanyat els premis Hugo i Nebula.

Fundación

La galàxia sencera ha sigut conquerida per una humanitat que es compta per bilions i té un poder econòmic infinit. Una humanitat amb un profund coneixement tecnològic però que ha oblidat els seus orígens. En el nucli de l'imperi, un planeta anomenat Trantor dominat per una gran ciutat que ho cobreix tot, un visionari preveu la fi de la civilització tal com es coneix i prepara un pla per a minimitzar els seus efectes.

Aquesta podria ser una sinopsi més o menys en resum del llibre. El llibre tracta 5 històries amb personatges no lligats directament la majoria de vegades, però amb el fil conductor de Hari Seldon i el seu projecte anomenat Fundació, per a preservar l'avenç tecnològic humà de la futura decadència de l'imperi.

- - - Avís: Inici spoiler - - -

En general, la història pren una perspectiva d'intriga més aviat polititzada, centrada en les pugnes per el poder i les hàbils maniobres dels successors de Hari Seldon per a continuar l'expansió de la Fundació, i com la debilitat humana hi entra en joc utilitzant la religió per a dominar aquells pobles que no es poden convèncer per altres vies, més que en la ficció tecnològica. Per altra banda, al respecte d'això, com em va comentar el colega que me'ls va passar, ja queda obsoleta la visió que la tecnologia més avançada és la de l'energia nuclear. Em fa la impressió que, a banda de reflectir un interès en apogeu a l'època dels relats, el que ara sona a retro, en el seu moment devia ser impactant. Energia nuclear per tot arreu i per a tot. Per sort avui en dia n'hi ha molts que creiem que aquest no hauria de ser el model del futur. Em sembla també graciós com s'utilitza una falsa religió creada per la pròpia Fundació per a la conquesta d'altres pobles i tenir-los sota el seu domini, al meu entendre, una clara crítica a la religió occidental, plasmant com es pot sotmetre països sencers agafant el mànec de la ignorància i la por.

- - - Fi spoiler (si se'n podia dir així) - - -

Tot i que parla força de la diversitat d'estris que funcionen amb energia atòmica, em fa la impressió que el context futurista i la innovació dins aquest món són només un pretext per a construïr una història força més humana, que podria haver estat escrita perfectament en el context de l'edat mitjana, i és això el que em fa pensar en que no és el tipus de llibre que m'esperava com a referent de la ciència ficció. Ben al contrari de desagradar-me, amb el pas dels capítols m'ha enganxat, a banda del que ja he comentat fins ara, l'aura de misteri amb què es cobreix Hari Seldon i la seva capacitat d'anticipació als fets, sembla que fins i tot preveient els canvis de rumb de la seva Fundació, de camí cap a la reconstrucció de la civilització. Una història construïda amb bocinets d'un conjunt pressento molt més gran i tancant amb una perspectiva oberta encara sobre el futur de la galàxia. No he encetat el segon llibre, Fundación e Imperio, per simple cortesia amb la fi del primer volum, i també per deixar-me -almenys unes hores- per a assimilar-lo. Una història que se m'ha fet breu i que va enganxant de mica en mica.

Llibres i més llibres

Quina sorpresa més bona em vaig emportar l'altre dia! Va venir un col·lega a casa, abans de marxar cap a la feina i em va deixar 4 llibres, per a què no m'avorreixi quan hagi acabat la entretinguda trilogia de Mirrodin dels llibres del Magic: El encuentro, que m'ha deixat un altre colega.

Els llibres són:

Fundación (Isaac Asimov)
Fundación e Imperio (Isaac Asimov)

El juego de ender (Orson Scott Card)
La voz de los muertos (Orson Scott Card)

Per als que els soni algun d'aquests exemplars fàcilment veurà com a la colecció que pertany hi falta el tercer llibre. Espero que si m'agraden no tingui massa feina per trobar-los! Almenys el de Fundación confio, si fa falta en un moment donat, a trobar-lo de préstec en alguna biblioteca. Vaja, acabo de llegir que realment Fundación son uns quants llibres més, espero que no suposi cap problema :)

Serà un plaer començar a llegir Asimov, com a clàssic del gènere i de lectura obligada que és (o vaja, com jo l'entenc), així que un dia d'aquests, sense avís previ, començaré a devorar-ne les pàgines. Espero saber frenar per a tenir temps de notar-ne el regust, perquè es nota amb els bons llibres que sap greu quan s'acaben. I vaja, es nota també que tinc uns amics que no me'ls mereixo!