The Road (pel·lícula)

He quedat profundament conmogut després de veure aquesta pel·lícula, protagonitzada per Viggo Mortensen en el paper d'un pare supervivent que amb el seu fill fan un gran viatge per trobar un lloc on sobreviure. Està basada en la novel·la homònim escrita per Cormac McCarthy.

La carretera és una pel·lícula post apocalíptica que no podria estar més llunys de produccions del gènere com el clàssic Mad Max (una de les meves preferides) o Soy Leyenda (pel·lícula basada en una novel·la, la qual ja vaig comentar). És una història de les més crues i fosques que he vist mai al cinema, sense exagerar, degut al drama humà que acompanya els personatges, acompanyat perfectament per una imatge, en general, que en aparença sembla austera però potencia perfectament les connotacions emocionals a cada plà.

És cert que Soy Leyenda (la pel·lícula) també és bastant dramàtica; però no deixa de ser una americanada d'acció i efectes especials. Està bé per a passar una estona, però com a història és molt millor la del llibre. També, dins aquest gènere podriem esmentar la altrament bona Los hijos de los hombres. S'acosta més a The road en alguns aspectes, però diguem que en la primera de rerefons tenim una esperança, i en aquesta última d'entrada es deixa clar que l'esperança està totalment perduda.

Queda també a l'aire les causes per haver arribat a la situació que es planteja al film. Imagino que és la diferència entre plantejar una pel·lícula de ciència ficció post apocalíptica (o el que sigui) i una pelicula dramàtica, on les circumstàncies son simplement el pretext per abordar un drama que tracta sobre la soledat i la supervivència i ens convida a preguntar-nos quins límits ens atreviriem a transpassar per a poder sobreviure, quan l'únic que compta si vius és poder seguir respirant.

Es tracta doncs d'una pel·lícula dura, que no ofereix concessions gratuïtes a l'entreteniment de qui vulgui mirar una pel·lícula simplement per passar l'estona. Per això millor mirar 28 dies després o Dawn of the dead (El despertar dels morts). Si no ens hi incloem, probablement serem del sector que pot deixar-se portar amb aquesta punyent història, per mi una de les millors dels darrers anys.

Los cazadores de mamuts (Jean M. Auel)

La veritat és que no podria encetar una nova lectura sense dedicar-li una entrada del blog al tercer volum d'aquesta meravellosa saga, Los hijos de la tierra, ambientada a l'època prehistòrica. Si no hagués estat pel primer volum, El clan del oso cavernario, que va aparèixer juntament amb un diari de diumenge, ja fa anys, és probable que hagués trigat força més a aficionar-me a la lectura. La veritat és que vaig començar a llegir altres llibres amb la ilusió de conèixer històries tan apassionants com aquesta. Algunes vegades les he trobat, moltes d'altres he conegut personatges gairebé tant captivadors com Ayla, però sempre he seguit tenint aquesta saga com un referent personal.

Amb El valle de los caballos, el ritme narratiu va canviar i es va construïr la història en paral·lel de Jondalar, que emprenia el seu gran viatge, mentre Ayla sobrevivia a la vall, intentant sobreposar-se als records i sense esperar el tomb que havia de fer la seva existència. Si en el primer volum l'interès per mi va ser tots els elements de la novel·la, en aquesta segona, l'alternança de capítols entre un i altre personatge em va forçar el ritme de lectura d'aquest relat apassionant. Una història d'amor feta des d'abans dels seus fonaments.

Al tercer volum, Los cazadores de mamuts, Ayla i Jondalar viuen en una petita societat prehistòrica on es desenvolupa tot el llibre. L'accent aquest cop es posa sobre amors i desamors que centren tota la lectura, mentre veiem la vida a través de la tribu Cro-magnon on conviuran. Val a dir que en aquest volum l'autora explota cruelment els sentiments d'angoixa que pot generar el relat, i ens farà ser partíceps, en frustracions i alegries, d'una nova etapa a la vida d'Ayla iniciant relacions socials amb els seus semblants.

Eminentment, però, estem parlant d'una saga d'aventures. Un dels seus elements clau és la profunditat amb què ens mostra la vida en les societats prehistòriques, permentent-nos conèixer uns individus amb grans coneixements del medi i amb una àmplia cultura, que ens donen una imatge força més diversa de la societat Paleolítica que els nostres referents dels museus; molt més enllà de les pintures rupestres i les pedres esmolades.

Tanmateix, l'eix principal de Los hijos de la tierra és la seva protagonista, Ayla: La manera que Jean M. Auel ens transporta a la seva vida la converteix en un personatge palpable, quasi real, per bé que també es mostra com una gran supervivent, una lluitadora excepcional, i aconsegueix d'aquesta manera que els seus desitjos i frustracions siguin també els nostres al llegir les seves aventures. Un d'aquells personatges que desitjaries que no fóssin de ficció.

A mí personalment m'ha encantat (ho dic per si no es nota). Tot i que Los cazadores de mamuts no té el ritme dels volums anteriors, no deixa de formar part de la mateixa història i per això probablement no me'l podria mirar malament. Per això espero no trigar massa a encetar el quart: Las llanuras del tránsito. A qui agradin els clàssics, antics o moderns, i en especial d'aventures, no pot faltar un exemplar d'aquesta saga a la seva prestatgeria!

El llibre
Títol: Los cazadores de mamuts
Autora: Jean M. Auel
ISBN: 9788496231658

Drácula (Bram Stoker)

Clàssic entre els clàssics de la novel·la de Terror. L'orígen del Comte Dràcula i també del doctor van Helsing. Estic segur que quan es va publicar va fer furor, i pànic entre els seus lectors. Ho demostra el fet que avui encara les llegendes del comte Dràcula i Transilvània segueixin superant la realitat.

Més enllà dels éssers fantàstics clàssics, com Frankenstein, l'home llop, les mòmies o els esquimals, les darreres generacions han experimentat el cinema de terror des de totes les perspectives: Des del provinent de l'espai exterior a Alien, el vuitè passatger, al carregat d'humor (evidentment negre) a Critters, el de fantasmes al remake anomenat The Ring o el d'assassins en sèrie com Freddie Krueger, culpable que a molta gent no agradin els jerseis de ratlles vermelles. No obstant al final sempre tornem a la llegenda del vampir. Ja ho diuen, allò de "tot torna".

No se si haig d'agraïr a les adolescents histèriques fans de la comercial i edulcorada Crepúsculo o a l'escriptora Anne Rice el fet que hagin creat la sèrie Diaris de vampirs que segueixo religiosament cada dijous a les 10 de la nit. El cas és que es constata altre cop que la llegenda del vampir, tot i que reciclada i reformulada, segueix vigent als nostres dies. Val la pena, doncs, fer-li un petit homenatge i tornar als orígens per endinsar-nos a les tenebres de la inquietant novel·la de Bram Stoker.

Sobre la novel·la, com a bon llibre del 1897 no sorpendran al lector experimentat la densitat verbal ni les formulacions pesades en els diàlegs, però un cop ens hi acostumem, veiem els passatges d'una història força sinistre i que en ocasions posa els pèls de punta. Sí que és veritat, que la part d'història que m'era més familiar, i que forma la primera part de la novel·la, apuja bastant ràpidament d'intensitat, però un cop passat el punt crític, el relat perd pistonada i no torna a agafar ritme fins molts capítols després. No obstant, amb la reaparició de Dràcula l'acció torna a pendre interès i ja no la podrem abandonar fins al final. Tampoc es pot descartar l'imprescindible Doctor van Helsing, que afegeix una atmosfera pròpia de misteri a la novel·la i és un dels personatges secundaris més destacats. Evidentment, però, tothom qui no hagi vist la pel·lícula voldrà respondre a la pregunta... Què passarà, amb el comte Dràcula?

No facilitaré a ningú estalviar-se de llegir aquest llibre per a saber-ho. Tampoc deu ser difícil de saber, imagino; Sant Google ho sap tot. De tota manera, la novel·la es mereix ser llegida, si més no per a conèixer el personatge literari original. El vampir sense additius i sense edulcorants.

El llibre
Títol: Drácula
Autor: Bram Stoker
ISBN: 9788420687414

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Stieg Larsson)

Amb la primera novel·la de la trilogia Millenium no vaig acabar de publicar el comentari que hi tenia preparat, aviat farà un any, i penso que no puc eludir de comentar aquest segon llibre.

Si la primera novel·la fa la impressió de ser una tòpica història d'assassinats i de misteris familiars, aquesta segona va molt més enllà. Tot i que altra vegada podriem parlar d'alguns tòpics, el que enganxa d'aquest llibre son les vàries històries que transcorren en paral·lel i ens permeten anar mentalment ajuntant les peces del trencaclosques.

En aquesta ocasió, coneixerem més la Lisbeth Salander, una estranya heroina moderna, mentre seguim el fil de la història de la revista Millenium, on altra vegada els assassinats i els trencaclosques ens mantindran enganxats al paper al llarg de les investigacions que hauran de dur a terme, amb el punt de mira centrat en Mikael Blomkvist, el (repelent) director de l'editorial.

Sigui com sigui, tot i que vaig començar "Els homes que no estimaven les dones" de l'única manera possible com ho hauria fet, un regal, m'acomiado del segon volum amb la sensació d'haver llegit un thriller que m'ha enganxat tant o més que el primer. Compleix perfectament la seva finalitat: Entretenir. I m'obliga a tenir present el tercer volum per quan em decideixi a aconseguir-lo. I aquesta vegada he trigat uns mesos a encetar-lo, imagino en part perquè quan una cosa t'agrada molt, no vols que s'acabi mai. Llàstima per l'Stieg Larsson, i per els seus seguidors; hauria pogut donar molts anys de bones novel·les.

El llibre
Títol: L'home que somiava un llumí i un bidó de gasolina
Autor: Stieg Larsson
ISBN: 9788466410045

Vici's strike back

Després de mesos només llegint notícies, emails i algun que altre bloc, he tornat a l'activitat lectora, almenys per a treure aquells llibres pendents de llegir de fa tant temps de la meva vista.

Vaig començar per a acabar la novel·la de Philip Kerr: Una llama misteriosa. La veritat és que em va agradar bastant, per no dir que em va encantar. Bernie Gunther és un personatge amb molt carisma i, tot i que en el fons és un relat d'allò més fosc, amb les incisions constants d'humor negre i sarcàstic del protagonista juntament amb una història que no està malament, fan una novel·la d'allò més entretinguda. Tampoc se m'escapa que els temes relacionats amb els nazis i la història en general em solen despertar interès. I no sóc antisemita. La veritat és que tinc ganes d'enganxar-ne alguna altra de la sèrie, preferentment la primera, per a seguir llegint sobre aquest personatge.

Posteriorment, m'he llegit un llibre que em va regalar la meu mare: Sang vessada, d'Asa Larsson (em fa mandra buscar la a amb rodoneta jeje). Pel meu gust és una novel·la negra passable. Si bé no m'ha deixat de sorpendre alguns girs del relat, hi ha parts que no veig com acaben de lligar, com els capítols dedicats a la Lloba. L'he llegit en pocs dies; de qualsevol manera el seu punt fort és que enganxa, però em queda la sensació que d'una banda potser el cognom Larsson està massa de moda, i per altra que a Suècia actualment no hi deu haver massa competència pel que fa a novel·la negra. Per altra banda, l'única pega d'haver llegit aquest llibre és que es tracta de la segona part de "Aurora boreal", de la mateixa autora.

Finalment, he intentat començar una altra novel·la, arrel d'una recomanació, i l'he abandonat avui mateix, constatant una veritat irrefutable: Es molt difícil recomanar llibres que agradin al destinatari, i encara més que a aquest li agradin tant com al remitent. La víctima en aquest cas es Rechicero, de Terry Pratchett. Només observant la portada ja em vaig fer a la idea del tall jovenil de la novel·la. Cap problema. El que passa és que m'ha acabat saturant la seva metàfora rebuscada i a vegades suada; alguns cops fa gràcia, però al final m'ha posat nerviós i no vull desitjar-li cap mal al senyor Pratchett.

Em sembla que el següent intent serà una altra novel·la negra... i per no ser una excepció a la humanitat en això de tenir contradiccions, continuaré per "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", de Stieg Larsson. Si està a l'alçada de la primera, per molt que la crítica la destrossi, almenys tindré un bon entreteniment per uns dies.

Continuarà...