Drácula (Bram Stoker)

Clàssic entre els clàssics de la novel·la de Terror. L'orígen del Comte Dràcula i també del doctor van Helsing. Estic segur que quan es va publicar va fer furor, i pànic entre els seus lectors. Ho demostra el fet que avui encara les llegendes del comte Dràcula i Transilvània segueixin superant la realitat.

Més enllà dels éssers fantàstics clàssics, com Frankenstein, l'home llop, les mòmies o els esquimals, les darreres generacions han experimentat el cinema de terror des de totes les perspectives: Des del provinent de l'espai exterior a Alien, el vuitè passatger, al carregat d'humor (evidentment negre) a Critters, el de fantasmes al remake anomenat The Ring o el d'assassins en sèrie com Freddie Krueger, culpable que a molta gent no agradin els jerseis de ratlles vermelles. No obstant al final sempre tornem a la llegenda del vampir. Ja ho diuen, allò de "tot torna".

No se si haig d'agraïr a les adolescents histèriques fans de la comercial i edulcorada Crepúsculo o a l'escriptora Anne Rice el fet que hagin creat la sèrie Diaris de vampirs que segueixo religiosament cada dijous a les 10 de la nit. El cas és que es constata altre cop que la llegenda del vampir, tot i que reciclada i reformulada, segueix vigent als nostres dies. Val la pena, doncs, fer-li un petit homenatge i tornar als orígens per endinsar-nos a les tenebres de la inquietant novel·la de Bram Stoker.

Sobre la novel·la, com a bon llibre del 1897 no sorpendran al lector experimentat la densitat verbal ni les formulacions pesades en els diàlegs, però un cop ens hi acostumem, veiem els passatges d'una història força sinistre i que en ocasions posa els pèls de punta. Sí que és veritat, que la part d'història que m'era més familiar, i que forma la primera part de la novel·la, apuja bastant ràpidament d'intensitat, però un cop passat el punt crític, el relat perd pistonada i no torna a agafar ritme fins molts capítols després. No obstant, amb la reaparició de Dràcula l'acció torna a pendre interès i ja no la podrem abandonar fins al final. Tampoc es pot descartar l'imprescindible Doctor van Helsing, que afegeix una atmosfera pròpia de misteri a la novel·la i és un dels personatges secundaris més destacats. Evidentment, però, tothom qui no hagi vist la pel·lícula voldrà respondre a la pregunta... Què passarà, amb el comte Dràcula?

No facilitaré a ningú estalviar-se de llegir aquest llibre per a saber-ho. Tampoc deu ser difícil de saber, imagino; Sant Google ho sap tot. De tota manera, la novel·la es mereix ser llegida, si més no per a conèixer el personatge literari original. El vampir sense additius i sense edulcorants.

El llibre
Títol: Drácula
Autor: Bram Stoker
ISBN: 9788420687414

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Stieg Larsson)

Amb la primera novel·la de la trilogia Millenium no vaig acabar de publicar el comentari que hi tenia preparat, aviat farà un any, i penso que no puc eludir de comentar aquest segon llibre.

Si la primera novel·la fa la impressió de ser una tòpica història d'assassinats i de misteris familiars, aquesta segona va molt més enllà. Tot i que altra vegada podriem parlar d'alguns tòpics, el que enganxa d'aquest llibre son les vàries històries que transcorren en paral·lel i ens permeten anar mentalment ajuntant les peces del trencaclosques.

En aquesta ocasió, coneixerem més la Lisbeth Salander, una estranya heroina moderna, mentre seguim el fil de la història de la revista Millenium, on altra vegada els assassinats i els trencaclosques ens mantindran enganxats al paper al llarg de les investigacions que hauran de dur a terme, amb el punt de mira centrat en Mikael Blomkvist, el (repelent) director de l'editorial.

Sigui com sigui, tot i que vaig començar "Els homes que no estimaven les dones" de l'única manera possible com ho hauria fet, un regal, m'acomiado del segon volum amb la sensació d'haver llegit un thriller que m'ha enganxat tant o més que el primer. Compleix perfectament la seva finalitat: Entretenir. I m'obliga a tenir present el tercer volum per quan em decideixi a aconseguir-lo. I aquesta vegada he trigat uns mesos a encetar-lo, imagino en part perquè quan una cosa t'agrada molt, no vols que s'acabi mai. Llàstima per l'Stieg Larsson, i per els seus seguidors; hauria pogut donar molts anys de bones novel·les.

El llibre
Títol: L'home que somiava un llumí i un bidó de gasolina
Autor: Stieg Larsson
ISBN: 9788466410045

Vici's strike back

Després de mesos només llegint notícies, emails i algun que altre bloc, he tornat a l'activitat lectora, almenys per a treure aquells llibres pendents de llegir de fa tant temps de la meva vista.

Vaig començar per a acabar la novel·la de Philip Kerr: Una llama misteriosa. La veritat és que em va agradar bastant, per no dir que em va encantar. Bernie Gunther és un personatge amb molt carisma i, tot i que en el fons és un relat d'allò més fosc, amb les incisions constants d'humor negre i sarcàstic del protagonista juntament amb una història que no està malament, fan una novel·la d'allò més entretinguda. Tampoc se m'escapa que els temes relacionats amb els nazis i la història en general em solen despertar interès. I no sóc antisemita. La veritat és que tinc ganes d'enganxar-ne alguna altra de la sèrie, preferentment la primera, per a seguir llegint sobre aquest personatge.

Posteriorment, m'he llegit un llibre que em va regalar la meu mare: Sang vessada, d'Asa Larsson (em fa mandra buscar la a amb rodoneta jeje). Pel meu gust és una novel·la negra passable. Si bé no m'ha deixat de sorpendre alguns girs del relat, hi ha parts que no veig com acaben de lligar, com els capítols dedicats a la Lloba. L'he llegit en pocs dies; de qualsevol manera el seu punt fort és que enganxa, però em queda la sensació que d'una banda potser el cognom Larsson està massa de moda, i per altra que a Suècia actualment no hi deu haver massa competència pel que fa a novel·la negra. Per altra banda, l'única pega d'haver llegit aquest llibre és que es tracta de la segona part de "Aurora boreal", de la mateixa autora.

Finalment, he intentat començar una altra novel·la, arrel d'una recomanació, i l'he abandonat avui mateix, constatant una veritat irrefutable: Es molt difícil recomanar llibres que agradin al destinatari, i encara més que a aquest li agradin tant com al remitent. La víctima en aquest cas es Rechicero, de Terry Pratchett. Només observant la portada ja em vaig fer a la idea del tall jovenil de la novel·la. Cap problema. El que passa és que m'ha acabat saturant la seva metàfora rebuscada i a vegades suada; alguns cops fa gràcia, però al final m'ha posat nerviós i no vull desitjar-li cap mal al senyor Pratchett.

Em sembla que el següent intent serà una altra novel·la negra... i per no ser una excepció a la humanitat en això de tenir contradiccions, continuaré per "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", de Stieg Larsson. Si està a l'alçada de la primera, per molt que la crítica la destrossi, almenys tindré un bon entreteniment per uns dies.

Continuarà...

Els pilars de la terra (Ken Follett)

El llibre més llarg que he llegit mai. Almenys per número de pàgines, cosa que fa una mica de respecte abans de posar-s'hi. Com se sol dir, de mica en mica s'omple la pica...

Com no pot ser d'una altra manera, ens trobem davant una gran història, que segueix la vida de diferents personatges, podriem dir co-protagonistes del relat, ambientada en l'Anglaterra del s.XII, on la història gira al voltant de la construcció d'una catedral. Tot i que aquest és el fil conductor del llibre, l'autor aprofita per a fer retrats detallats de la vida de cadascun dels personatges i les seves aventures i desventures. En alguns moments m'ha fet pensar en la saga "Canción de hielo y fuego" però, abans que m'escarneixin els seus fans, en aquest cas es tracta només del fet que als primers capítols se'ns parla per separat d'uns i altres personatges, per anar-los relacionant mica en mica. Potser per aquest motiu hi ha gent que no ha pogut passar de les primeres pàgines.

Els llibres que valen realment la pena són aquells que temps després d'haver-los llegit, ens emocionem recordant-ne alguna imatge o fragment; aquells en què el lector esdevé una víctima dels capritxs de l'escriptor, rebent els embats un darrere l'altre, i no deixant-lo respirar sense haver llegit la pàgina següent. En alguns capítols es pot palpar aquesta tensió, sobretot els fragments que ténen a veure amb William Hamleigh. No obstant, el que per una banda explota àmpliament, per una altra no ho fa, i és el que principalment no m'ha agradat del llibre: A altres personatges més trascendents al relat no se'ls ha donat la importància que mereixien, i en aquest sentit, la sensació que em queda és que la història queda una mica coixa.

De tota manera, trobo que és força meritori ser capaç de construir una història tan extensa sense arribar a avorrir al lector, o potser és que jo tinc molta paciència :) En qualsevol cas, és un llibre que tot i la seva envergadura és de lectura fàcil i entretinguda. Perfecte per aquests dies en què s'hi està tant bé i calentó al sofà amb la manta mentre escoltem el vent udolant que amenaça l'hivern que ja s'acosta...

El llibre
Títol: Els pilars de la terra
Autor: Ken Follett
ISBN: 9788496863248

Vògits, modolons i desfedors (Daniel Rangil)

Aquesta és la segona part del recull de testimonis fets al llarg d'uns quants anys per Daniel Rangil, sobre la vida i costums de la gent aplegada al voltant del Montnegre, a cavall entre el Vallès oriental i el Maresme. Com en l'anterior ocasió, ens trobem davant d'una gran obra que reuneix diversos testimonis de poblacions properes al massís i que expliquen moltes coses de la vida fa uns quants anys, diguem-ne entre mitjans segle XIX i mitjans segle XIX; allò que normalment en diem una altra època.

El primer que m'ha cridat l'antenció respecte la primera part de l'obra "Històries i llegendes de l'any vuit" és el gran compendi i diversitat d'informació que ens trobem en tant poques pàgines. En l'anterior obra, centrada en les interpretacions de diferents persones de les llegendes i històries de la zona, em vaig trobar que en algun cas comportava llegir la mateixa història més d'un cop i que en algun cas la informació era inconnexa, degut a la pròpia naturalesa de les llegendes. No obstant, va ser una lectura que em va embadalir; el món del fantàstic i del sobrenatural sempre m'ha fascinat; En aquest cas, a més, em va servir per a recordar algunes històries d'aquelles que s'explicaven a la vora del foc.

En aquesta ocasió, el compendi és ben divers. Amb temes com les, prou conegudes, rieres del Maresme, els crancs de riu, els boscaters, les vinyes, els pous de gel, els pagesos, el blat, els carreters, els medis de treball... mica en mica anem unint bocinets de com era la societat rural a principis de segle XX al voltant d'aquestes muntanyes, i ens ajuden a fer-nos una idea de que diferent era la vida tot just fa cent anys, on tenir una llesca de pa i oli per sucar-lo simbolitzava el resultat d'un gran esforç. En un segle hem arribat molt lluny, però amb el progrés també s'ha perdut moltes coses i en aquest llibre, Daniel Rangil ens ajuda a fer-nos-en una idea.

En aquest volum, podem veure molts aspectes de la vida de la gent de muntanya, anècdotes i curiositats que l'autor ha separat en dos grans grups: Terra i Aigua. A l'espera del tercer i últim volum d'aquest recull, cal dir que trobo admirable la tasca duta per Daniel Rangil al llarg de tant temps per a recuperar totes aquestes històries que si no fós així, s'haurien anat perdent en l'oblit. Lluny de crear un recull acadèmic de llenguatge administratiu, ens trobem amb una obra transparent, on escoltem els testimonis directes d'aquell temps i ens deixem emportar pel que expliquen.

Com vaig dir al comentari de l'anterior llibre, qui no conegui el Montnegre no s'hauria de deixar perdre el seu particular encant, i tant pels coneguin com pels que no, aquest llibre els servirà per a endinsar-se una mica més en la seva història.

El llibre
Títol: Vògits, modolons i desfedors
Autor: Daniel Rangil
ISBN: 978-84-612-9586-9