L'altre dia fent zapping, vaig enganxar un programa sobre llibres que algunes vegades, normalment per casualitat, miro. Algú hi va comentar que anant en tren veus molta gent que directament porta totxos com a llibres de butxaca. Em va sobtar una mica i em va fer pensar que aquesta és una de les peculiaritats de la societat moderna, tant estereotipada en alguns moments i imprevisible en d'altres. Per cert, el programa es diu l'Hora del Lector, al 33.
Hi ha coses curioses al voltant dels llibres. Si vas a una llibreria a donar un cop d'ull, per una banda veus grans volums amb lletres platejades i de tots colors, sobretot les novetats, i em pregunto sobre l'efectivitat d'aquests reclams comercialistes i si realment hom pot anar a una llibreria i comprar un d'aquests volums (a 20 o 30 euros launitat) sense haver-ne llegit prèviament algun comentari orientatiu en alguna banda, a no ser que sigui per regalar-lo! donat que les lletres hipnòtiques no haurien de ser indicatiu que el llibre sigui bo. L'altra és que tingui a veure el títol amb el desenvolupament del llibre, esclar. I amb els volums llampants també passa un altre fenòmen: Com més cridanera és la portada i més prim és el llibre, més grans són les lletres!
I per altra banda, hi ha aquelles estanteries rotatòries metàl·liques, que semblen reduïdes a un element decoratiu, on de manera desordenada hi trobem obres desconegudes, i famoses de diferents gèneres, això si, edició butxaca, que bàsicament (com algun dels meus amics firmaria inmediatament) és el mateix llibre, amb el mateix número de capítols, paraules i lletres i que, segurament, val menys de la meitat que l'edició de tapa dura. I a part de la butxaca, les mans també agraeixen que no ho sigui. Això si, amb una portada força més modesta.
En general, crec que l'entrada de la literatura en el joc mediàtic i del consum és una arma de doble tall, ja que per una banda efectivament contribueix a introduïr molta més gent en la lectura, però aquesta mateixa fixació provoca que els autors i llibres que no estiguin tant de moda quedin desterrats a un segon pla, als medis i a les llibreries, cosa que finalment pot empobrir el panorama editorial. Vaja, res més enllà de la realitat, sembla que estiguem parlant de cinema, oi?. Per això, trobo curiós que precisament en aquesta època de consum desmesurat i descontrolat, tant poguem trobar gent que ignori el món literari, com d'altres que són capaços de comprar un llibre de més de mil pàgines en edició de butxaca per a llegir-lo als viatges en tren. Alguns potser ho faran per la moda del llibre i l'acabaran deixant, i a d'altres els treurà la son fins que l'hagin acabat, però m'agradaria pensar que, al final, els llibres més coneguts haurien de ser els més bons, tot i que les tendències a vegades apuntin a un sentit molt diferent.
21 de juny 2008
14 de juny 2008
Todo es Eventual (Stephen King)
Eventualment vaig localitzar aquest llibre a la biblioteca, mentre donava un cop d'ull general a l'apartat de novel·les. Em vaig dir, mira, una manera de començar a llegir King. No sé fins a quin punt encertada, però vaja una manera.
No sé fins a quin punt he encertat en triar aquest llibre com a primera lectura de King perquè desconec si pot ser representatiu del seu estil narratiu. De tota manera, deixant de banda tot el que en pugui opinar a continuació, penso que hauré d'encetar com a mínim alguna altra lectura per a saber si puc trobar, entre els seus superventes, a l'ideòleg d'històries tant inquietants com El Resplandor.
El subtítol del llibre resa "14 relatos oscuros" i trobo que en algun cas no és gaire encertat degut que, per bé que hi ha algunes històries que fan força angunia, n'hi ha més d'una a la que no he acabat de trobar el sentit inquietant, o en qualsevol cas aterrador, malgrat les explicacions de l'autor. El que sí que ténen en comú totes les històries és que estan escrites en llenguatge planer, però em van gairebé fer creure que tot el món té una fixació a descriure les coses que els sobten amb paraules malsonants de caire sexual. I no és que em molesti veure escrits alguns dels pilars del meu vocabulari, però a vegades semblava que d'alguna manera, entrar en detalls totalment superflus d'aquest tipus interrompia l'atmosfera creada per la narració; per no dir que la trencava totalment. I evidentment és una conclusió equivocada per part meva pensar que el sr. King utilitza aquestes paraules per falta d'habilitat descriptiva. Però bé, ja he carregat prou contra el sr. King, que no en té cap culpa d'un lector novell i ignorant que no ha sabut captar l'essència de les seves històries. Al cap i a la fi, entenc que (i no estic essent sarcàstic) descriure les escenes amb llenguatge col·loquial, fa que les històries connectin més amb el lector normal i corrent, a qui no agraden els textos sobrecarregats de mots de diccionari, i suposo que ha sigut una de les claus del seu èxit.
El que sí és veritat és que amb aquest recull he pogut veure com Stephen King té l'habilitat de crear escenaris molt diversos per a cada relat. Sí que en alguns d'ells, com "Sala d'autòpsies número 4", o "Montat a la Bala" s'hi veuen alguns dels tòpics més mastegats del gènere. El de la sala d'autòpsies fins i tot m'ha recordat molt - em sembla que devia ser - algun capítol de "El guardià de la cripta", tot i que amb un desenllaç una mica diferent. "Aquella sensació que només es pot expressar en francès" no obstant, discorre en un sentit molt diferent del que és la por i el qual no he acabat d'entendre, malgrat l'explicació posterior de l'autor.
Hi ha d'altres que m'han agradat per la seva originalitat, com ara "Tot el que t'estimes se t'arrabassarà", que va sobre un home que col·lecciona en una llibreta les frases que va trobant als serveis de les benzineres de la carretera, i sobretot "Tot és eventual", que parla d'un jove a qui fan una promesa que no pot rebutjar, però amb conseqüències imprevistes.
Les històries més tenebroses també ténen cabuda en aquesta col·lecció. Sorprenent i macabra és com catalogaria "Esmorzar al cafe Gotham", on King fa gala d'una cruesa i violència com no l'he vist en cap altre moment de la lectura i suposo que agradarà als lectors més ansiosos de violència imprevista i descontrolada. Crec que si no m'agradés ja d'entrada en Tarantino (més que agradar-me em sembla que gairebé li rendeixo culte), aquesta nit hauria tingut malsons. Finalment, comentar que de 1408, de la qual fa uns mesos se'n va estrenar la versió cinematogràfica, puc dir que també gaudeix d'una atmosfera carregada i sulfurosa molt ben aconseguida i d'alguna manera és la que em fa pensar més en les històries de sempre de castells embruixats i cases maleïdes, aquesta vegada en perspectiva d'un escriptor que vol desmentir-ne la sobrenaturalitat.
Val a dir que, tot i no estar-ne segur, crec que "Todo es eventual" està prou bé per iniciar-se a llegir Stephen King en el sentit que diferents contes t'expliquen maneres diferents que té l'autor per a translladar-nos a situacions i llocs concrets, i d'aquesta manera podem veure un pessic del cúmul imaginari d'aquest autor tant conegut. Tot i que hi ha algun relat que no m'ha acabat d'agradar, en general són entretinguts i fàcils de llegir i està molt bé per anar-lo llegint a estonetes.
El llibre: Todo es Eventual
Autor: Stephen King
ISBN: 84-01-32888-8
Ed.: Plaza Janés
No sé fins a quin punt he encertat en triar aquest llibre com a primera lectura de King perquè desconec si pot ser representatiu del seu estil narratiu. De tota manera, deixant de banda tot el que en pugui opinar a continuació, penso que hauré d'encetar com a mínim alguna altra lectura per a saber si puc trobar, entre els seus superventes, a l'ideòleg d'històries tant inquietants com El Resplandor.
El subtítol del llibre resa "14 relatos oscuros" i trobo que en algun cas no és gaire encertat degut que, per bé que hi ha algunes històries que fan força angunia, n'hi ha més d'una a la que no he acabat de trobar el sentit inquietant, o en qualsevol cas aterrador, malgrat les explicacions de l'autor. El que sí que ténen en comú totes les històries és que estan escrites en llenguatge planer, però em van gairebé fer creure que tot el món té una fixació a descriure les coses que els sobten amb paraules malsonants de caire sexual. I no és que em molesti veure escrits alguns dels pilars del meu vocabulari, però a vegades semblava que d'alguna manera, entrar en detalls totalment superflus d'aquest tipus interrompia l'atmosfera creada per la narració; per no dir que la trencava totalment. I evidentment és una conclusió equivocada per part meva pensar que el sr. King utilitza aquestes paraules per falta d'habilitat descriptiva. Però bé, ja he carregat prou contra el sr. King, que no en té cap culpa d'un lector novell i ignorant que no ha sabut captar l'essència de les seves històries. Al cap i a la fi, entenc que (i no estic essent sarcàstic) descriure les escenes amb llenguatge col·loquial, fa que les històries connectin més amb el lector normal i corrent, a qui no agraden els textos sobrecarregats de mots de diccionari, i suposo que ha sigut una de les claus del seu èxit.
El que sí és veritat és que amb aquest recull he pogut veure com Stephen King té l'habilitat de crear escenaris molt diversos per a cada relat. Sí que en alguns d'ells, com "Sala d'autòpsies número 4", o "Montat a la Bala" s'hi veuen alguns dels tòpics més mastegats del gènere. El de la sala d'autòpsies fins i tot m'ha recordat molt - em sembla que devia ser - algun capítol de "El guardià de la cripta", tot i que amb un desenllaç una mica diferent. "Aquella sensació que només es pot expressar en francès" no obstant, discorre en un sentit molt diferent del que és la por i el qual no he acabat d'entendre, malgrat l'explicació posterior de l'autor.
Hi ha d'altres que m'han agradat per la seva originalitat, com ara "Tot el que t'estimes se t'arrabassarà", que va sobre un home que col·lecciona en una llibreta les frases que va trobant als serveis de les benzineres de la carretera, i sobretot "Tot és eventual", que parla d'un jove a qui fan una promesa que no pot rebutjar, però amb conseqüències imprevistes.
Les històries més tenebroses també ténen cabuda en aquesta col·lecció. Sorprenent i macabra és com catalogaria "Esmorzar al cafe Gotham", on King fa gala d'una cruesa i violència com no l'he vist en cap altre moment de la lectura i suposo que agradarà als lectors més ansiosos de violència imprevista i descontrolada. Crec que si no m'agradés ja d'entrada en Tarantino (més que agradar-me em sembla que gairebé li rendeixo culte), aquesta nit hauria tingut malsons. Finalment, comentar que de 1408, de la qual fa uns mesos se'n va estrenar la versió cinematogràfica, puc dir que també gaudeix d'una atmosfera carregada i sulfurosa molt ben aconseguida i d'alguna manera és la que em fa pensar més en les històries de sempre de castells embruixats i cases maleïdes, aquesta vegada en perspectiva d'un escriptor que vol desmentir-ne la sobrenaturalitat.
Val a dir que, tot i no estar-ne segur, crec que "Todo es eventual" està prou bé per iniciar-se a llegir Stephen King en el sentit que diferents contes t'expliquen maneres diferents que té l'autor per a translladar-nos a situacions i llocs concrets, i d'aquesta manera podem veure un pessic del cúmul imaginari d'aquest autor tant conegut. Tot i que hi ha algun relat que no m'ha acabat d'agradar, en general són entretinguts i fàcils de llegir i està molt bé per anar-lo llegint a estonetes.
El llibre: Todo es Eventual
Autor: Stephen King
ISBN: 84-01-32888-8
Ed.: Plaza Janés
6 de juny 2008
Història de Catalunya (Modèstia a part)
Fent una repassada per casa he descobert aquest llibre que encara no havia llegit (de fet ni sabia que hi era) i ha sigut una bona troballa, perquè és un llibre molt amè, amb força tocs d'humor, coses que mai podries dir d'un llibre d'història convencional.
Tot i ser un llibre d'aquells "mediàtics" de la mà d'en Toni Soler tenim una història-resum de Catalunya des dels temps inmemorials fins al present. Boníssims ja són els primers capítols on amb un to irònic i a vegades fins i tot sarcàstic ens barreja els fets reals de la nostra història amb observacions del tot personals. Hi ha algunes frases lapidants i ilharants, que no reproduïré perquè la gràcia està en llegir-les inesperadament. A més, d'una manera molt amena ens apropa als fets històrics, i per algú com jo a qui la història li semblava de les assignatures més infumables... això és tot un canvi de perspectiva. Per la meva ment passen anys i anys perduts en números i llocs memoritzats, sense realment importar-me què tenien de conjunt... ni quin sentit tenien.
El llibre tracta la nostra història d'una manera hiper resumida, saltant temes que han donat per llibres i llibres a uns simples esments. Val a dir que això facilita bastant les coses al lector. Sí que és veritat que els comentaris que m'han fet més riure estan als primers capítols, però igualment es manté el mateix to al llarg del llibre. M'ha agradat especialment el que comentava, el to amè, perquè dona una visió global molt planera de les causes i conseqüències de les diferents parts de la història, i com es relacionen les diferents èpoques. No havia tingut mai aquesta sensació llegint cap llibre de Ciències Socials, més aviat semblava que havíem de retenir tot de dades, llocs, persones al nostre cervell sense que tinguéssin cap sentit. Per altra banda, suposo que si el llibre hagués sigut més ampli (perquè és bastant curt) hauria hagut d'atansar-se encara més als fets i les dates i suposo que hauria perdut el ritme, precisament el que fa que sigui tant fàcil de llegir.
Així doncs, desaré aquest llibre a l'estanteria i el deixaré preparat per a una relectura d'aquí un temps. Recomanaria a tots els professors d'ESO que l'afegissin a les lectures dels seus alumnes (si no n'hi ha que ho hagin fet ja). I per als que no siguin professors també perquè és un bon llibre per a tots els públics, i una manera molt bona d'apropar-nos en la història del nostre país.
El llibre
Nom: Història de Catalunya (Modèstia a part)
Autor: Toni Soler
ed: Columna
ISBN: 84-8300-522-0
Tot i ser un llibre d'aquells "mediàtics" de la mà d'en Toni Soler tenim una història-resum de Catalunya des dels temps inmemorials fins al present. Boníssims ja són els primers capítols on amb un to irònic i a vegades fins i tot sarcàstic ens barreja els fets reals de la nostra història amb observacions del tot personals. Hi ha algunes frases lapidants i ilharants, que no reproduïré perquè la gràcia està en llegir-les inesperadament. A més, d'una manera molt amena ens apropa als fets històrics, i per algú com jo a qui la història li semblava de les assignatures més infumables... això és tot un canvi de perspectiva. Per la meva ment passen anys i anys perduts en números i llocs memoritzats, sense realment importar-me què tenien de conjunt... ni quin sentit tenien.
El llibre tracta la nostra història d'una manera hiper resumida, saltant temes que han donat per llibres i llibres a uns simples esments. Val a dir que això facilita bastant les coses al lector. Sí que és veritat que els comentaris que m'han fet més riure estan als primers capítols, però igualment es manté el mateix to al llarg del llibre. M'ha agradat especialment el que comentava, el to amè, perquè dona una visió global molt planera de les causes i conseqüències de les diferents parts de la història, i com es relacionen les diferents èpoques. No havia tingut mai aquesta sensació llegint cap llibre de Ciències Socials, més aviat semblava que havíem de retenir tot de dades, llocs, persones al nostre cervell sense que tinguéssin cap sentit. Per altra banda, suposo que si el llibre hagués sigut més ampli (perquè és bastant curt) hauria hagut d'atansar-se encara més als fets i les dates i suposo que hauria perdut el ritme, precisament el que fa que sigui tant fàcil de llegir.
Així doncs, desaré aquest llibre a l'estanteria i el deixaré preparat per a una relectura d'aquí un temps. Recomanaria a tots els professors d'ESO que l'afegissin a les lectures dels seus alumnes (si no n'hi ha que ho hagin fet ja). I per als que no siguin professors també perquè és un bon llibre per a tots els públics, i una manera molt bona d'apropar-nos en la història del nostre país.
El llibre
Nom: Història de Catalunya (Modèstia a part)
Autor: Toni Soler
ed: Columna
ISBN: 84-8300-522-0
30 de maig 2008
La voz de los Muertos
Aquesta és la continuació de la novel·la "El juego de Ender" de l'autor Orson Scott Card. Narra la història d'Ender un cop s'ha descobert una raça alienígena nova en un planeta anomenat Lusitània, on intentarà redimir-se dels errors del passat i intentar trobar ponts de comunicació amb una raça la cultura de la qual no entenen i se'ls farà molt difícil d'assimilar.
Aquest llibre suposa un canvi substancial de perspectiva respecte El juego de Ender. Continua amb el mateix ritme narratiu, però ja no hi ha batalles ni grups d'amics amb els qui combatre. Enlloc d'això, explica el camí que segueix Ender Wiggin buscant la seva redempció després d'haver destruït els insectors, a través d'establir vincles amb la raça dels Porquets descoberta en un planeta, sota control religiós i amb una petita comunitat aïllada i autosuficient on hi viuen científics dedicats a l'adaptació al planeta dels humans i a la comprensió de la raça alienígena, els costums de la qual posaran en dubte el seu grau de civilització.
--- Avís: Començament rotllo filosòfic infumable
El llibre exposa alguns plantejaments respecte a la idea de com hauria de ser el contacte amb races alienígenes, en cas de voler-les estudiar sense alterar-les, com ara: Com establiríem contacte sense ensenyar el nostre idioma a aquesta raça? o en tot cas sense donar-li coneixements que alterarien el seu nivell de desenvolupament cultural? com comparariem els seus costums sense aportar informació dels nostres? Com coneixeríem el seu desenvolupament tecnològic sense donar pistes sobre els nostres propis usos? Evidentment, a banda del tema cultural hi hauria la qüestió biològica, ja que segurament en un altre planeta (en cas de no necessitar equips de subministrament d'aire respirable) hi haurien agents infecciosos els quals serien totalment desconeguts pels nostres sistemes inmunològics, o en el cas contrari, portant alguna malaltia a la que nosaltres ja estem habituats i que en un altre entorn podria resultar en una epidèmia fulminant, com ara quan els espanyols van conquerir Amèrica.
--- Fi de rotllo patatero (si la resta del post no ho és ja)
Deixant de banda doncs aquests plantejaments i tornant al relat, diria que val molt la pena llegir-lo. Altra vegada he comprovat que Orson Scott Card té una gran habilitat per a construïr escenaris molt imaginatius, amb personatges molt autèntics i amb un rerefons psicològic marcat, sempre amb un teló de fons futurista molt sòlid. I semblarà poc. Però em fa l'efecte que històries bones com aquesta no abunden, així que... a llegir-lo!
Sobre el llibre
Nom: La voz de los muertos
Autor: Orson Scott Card
ISBN: 8466618082
Aquest llibre suposa un canvi substancial de perspectiva respecte El juego de Ender. Continua amb el mateix ritme narratiu, però ja no hi ha batalles ni grups d'amics amb els qui combatre. Enlloc d'això, explica el camí que segueix Ender Wiggin buscant la seva redempció després d'haver destruït els insectors, a través d'establir vincles amb la raça dels Porquets descoberta en un planeta, sota control religiós i amb una petita comunitat aïllada i autosuficient on hi viuen científics dedicats a l'adaptació al planeta dels humans i a la comprensió de la raça alienígena, els costums de la qual posaran en dubte el seu grau de civilització.
--- Avís: Començament rotllo filosòfic infumable
El llibre exposa alguns plantejaments respecte a la idea de com hauria de ser el contacte amb races alienígenes, en cas de voler-les estudiar sense alterar-les, com ara: Com establiríem contacte sense ensenyar el nostre idioma a aquesta raça? o en tot cas sense donar-li coneixements que alterarien el seu nivell de desenvolupament cultural? com comparariem els seus costums sense aportar informació dels nostres? Com coneixeríem el seu desenvolupament tecnològic sense donar pistes sobre els nostres propis usos? Evidentment, a banda del tema cultural hi hauria la qüestió biològica, ja que segurament en un altre planeta (en cas de no necessitar equips de subministrament d'aire respirable) hi haurien agents infecciosos els quals serien totalment desconeguts pels nostres sistemes inmunològics, o en el cas contrari, portant alguna malaltia a la que nosaltres ja estem habituats i que en un altre entorn podria resultar en una epidèmia fulminant, com ara quan els espanyols van conquerir Amèrica.
--- Fi de rotllo patatero (si la resta del post no ho és ja)
Deixant de banda doncs aquests plantejaments i tornant al relat, diria que val molt la pena llegir-lo. Altra vegada he comprovat que Orson Scott Card té una gran habilitat per a construïr escenaris molt imaginatius, amb personatges molt autèntics i amb un rerefons psicològic marcat, sempre amb un teló de fons futurista molt sòlid. I semblarà poc. Però em fa l'efecte que històries bones com aquesta no abunden, així que... a llegir-lo!
Sobre el llibre
Nom: La voz de los muertos
Autor: Orson Scott Card
ISBN: 8466618082
23 de maig 2008
2061: Odisea tres
Interessant però breu relat d'Arthur C. Clarke, que enllaça força anys més tard la Història relatada a 2010: Odisea dos. Segons la introducció al llibre no és una continuïtat respecte a aquesta altra, però per a saber de quins personatges parlava i resituar-me amb la pel·lícula, de la que no recordava massa detalls i que vaig veure fa força anys he hagut de recórrer (per variar) a les pàgines de la wikipèdia. No recomanaria llegir aquest llibre a qui no hagi llegit o vist les anteriors entregues. I tampoc llegir la resta d'aquest comentari! ;)
Pel que fa al llibre que correspon, alhora que m'ha costat introduïr-me de plè a la història als primers capítols, he trobat algun passatge que me n'ha despertat l'interès de manera creixent i fins que ja no he pogut parar de llegir fins acabar-lo. El primer d'aquests moments clau em sembla que és quan parlen del cometa Halley... A partir d'aquell moment em va semblar que entrava en una altra dinàmica més intensa, i ja no vaig poder parar de llegir.
Entre d'altres coses, i evitant fer spoiling, és interessant la creativitat amb que tracta el tema de les tecnologies per a l'exploració espaial i el funcionament de les naus que utilitzen. Queda clar que -com es diu a la introducció- tota l'acció podria ser en un univers paral·lel, ja que altrament l'horitzó del 2001 ja va ser superat -al món real-, i encara ens trobem als inicis de l'exploració espaial.
És una llàstima que el llibre sigui tan breu, ja que hi apareixen uns personatges prou creïbles però com a actors secundaris respecte al que és la història en si. D'alguna manera això em recorda a 2001, un gran impacte visual en què la història té un caire més conceptual que pas emocional i la presència d'elements sobrenaturals i desconeguts és el guia de fons de tota la narració. En el cas de 2061, estem parlant d'una història emocionant, èpica, sorprenent, que reflecteix les ànsies de coneixement humà en un escenari on s'ha descobert una inteligència vinguda des d'un altre món i que encara no se sap exactament què pretén.
En resum, un llibre imprescindible per als fans de 2001 (com jo mateix) i tots els qui els agradi Arthur C. Clarke o la ciència ficció pura i dura, i molt recomanable per als que els agradin les històries fantàstiques, somiar desperts o ténen ganes de conèixer una bona història :)
Sobre el llibre
Títol: 2061: Odisea tres
Autor: Arthur C. Clarke
ISBN: 84-9793-363-X
Pel que fa al llibre que correspon, alhora que m'ha costat introduïr-me de plè a la història als primers capítols, he trobat algun passatge que me n'ha despertat l'interès de manera creixent i fins que ja no he pogut parar de llegir fins acabar-lo. El primer d'aquests moments clau em sembla que és quan parlen del cometa Halley... A partir d'aquell moment em va semblar que entrava en una altra dinàmica més intensa, i ja no vaig poder parar de llegir.
Entre d'altres coses, i evitant fer spoiling, és interessant la creativitat amb que tracta el tema de les tecnologies per a l'exploració espaial i el funcionament de les naus que utilitzen. Queda clar que -com es diu a la introducció- tota l'acció podria ser en un univers paral·lel, ja que altrament l'horitzó del 2001 ja va ser superat -al món real-, i encara ens trobem als inicis de l'exploració espaial.
És una llàstima que el llibre sigui tan breu, ja que hi apareixen uns personatges prou creïbles però com a actors secundaris respecte al que és la història en si. D'alguna manera això em recorda a 2001, un gran impacte visual en què la història té un caire més conceptual que pas emocional i la presència d'elements sobrenaturals i desconeguts és el guia de fons de tota la narració. En el cas de 2061, estem parlant d'una història emocionant, èpica, sorprenent, que reflecteix les ànsies de coneixement humà en un escenari on s'ha descobert una inteligència vinguda des d'un altre món i que encara no se sap exactament què pretén.
En resum, un llibre imprescindible per als fans de 2001 (com jo mateix) i tots els qui els agradi Arthur C. Clarke o la ciència ficció pura i dura, i molt recomanable per als que els agradin les històries fantàstiques, somiar desperts o ténen ganes de conèixer una bona història :)
Sobre el llibre
Títol: 2061: Odisea tres
Autor: Arthur C. Clarke
ISBN: 84-9793-363-X
Subscriure's a:
Missatges (Atom)