Un món sense fi (Ken Follett)

M'ha encantat. Els pilar de la terra em va agradar molt, sí, però la segona part encara m'ha agradat més. Un bon final per a uns grans llibres. L'acció a Un món sense fi es situa 200 anys després de la primera part, amb referències al primer convertides en llegendes i un desenvolupament amb molts personatges diversos que ens submergeixen en la societat feudal.

Tornar al mateix escenari que a la primera part fa sentir nostàlgia i la sensació que estem llegint una història d'un lloc que ja coneixem, Kingsbridge. Hi ha punts en comú entre els personatges del primer i del segon llibre, tant els bons com els malvats, però prou diferents com perquè ens puguin deixar igual d'encantats. Per exemple, el protagonista del primer, Jack, és constructor, igual com ho és el protagonista del segon, ambdós genis. Fins aquí les seves semblances. Més semblants són William Hamleigh i un altre personatge essencial a la trama del segon, ambdós encarnacions del mal sense dubtes.

Si alguna cosa és semblant en ambdós novel·les és el conjunt de protagonistes que les formen, i que representen gairebé tots els estaments socials de l'època. Un dels grans mèrits de Ken Follett és la capacitat per introduïr-nos, mitjançant aquests, de ple en la vida a l'edat mitjana, com si ho veiéssim nosaltres mateixos. De teló de fons hi segueix havent les lluites de poder i la lluita entre el bé i el mal. La lluita de persones de baixa casta o supervivents que amb mèrits o per la força centren la seva vida o bé en acumular poder per a sotmetre o bé en complir els seus somnis de la manera que sigui. Tot això es transmet d'una manera més crua a la primera part. D'inici a final i sembla una versió més cruel alhora que potser realista de la vida a l'època. En aquest sentit, la segona part és més continguda i tendeix a centrar-se més a la vida dels protagonistes, destinats a estar junts de bon principi.

L'altre punt fort d'ambdues novel·les és que amb tantes lluites pel poder i tants interessos malvats al voltant dels protagonistes, deixen amb la sensació contínua que no tenim ni idea de què passarà a continuació. D'aquí potser que m'hagi enganxat tant i que no tingui importància el volum del totxo que suposa Un món sense fi en tapa dura, tant en pàgines com en pès. No sé si tinc ganes de veure cap adaptació en sèrie de tv de les que estan tant de moda; prefereixo quedar-me amb el record present. Un gran llibre per a una gran història.

El llibre
Títol: Un món sense fi
Autor: Ken Follett
ISBN: 978-84-297-6049-1

Sant Jordi 2011

Després d'una estona drets al tren i d'un temps marcadament aleatori, dissabte passat vam poder gaudir d'una cultural jornada a la vila habitualment força transitada de Barcelona. El que ens vam trobar va ser la resposta a la idea del mes: I si aquest any, per Sant Jordi, anem a Barcelona... Que és dissabte!

Imagino que no sorprendrà als habituals de la cita, però personalment em sembla que no tornaré a trepitjar la capital en aquesta data fins que no torni a caure en laborable. De tota manera, va valer la pena almenys per aconseguir la signatura, genèrica, d'en Martí Gironell, que això si, va ser força simpàtic. No m'han avorrit cap de les anteriors novel·les d'en Martí, i espero que aquesta tampoc ho farà.

Un cop tornats de l'expedició, a canvi d'una rosa, em van donar el llibre "Los 33", crònica dels miners Xilens. Ja veurem. De tota manera, s'afegeixen aquests exemplars a la cua; fa poc he començat "Un món sense fi" i sospito que no me'n podré desfer fins que l'acabi. Format i pes de bíblia molt adequat al contingut, per cert.

Pel que fa a paper, res més de moment. Canviant de categoria, recomanables son les darrers pel·lícules que he vist: "El cigne negre" i "El discurs del rei". I jo que em pensava que el cinema de qualitat estava en extinció...

La cuarta fase (pel·lícula)

Ja fa setmanes que la vaig veure i segueixo tenint gravades a la retina algunes escenes d'aquesta pel·lícula de terror. Es el resultat d'una mescla massa habitual: Un guió normalet, mals actors i pressupost de pel·lícula americana.

Començament prometedor per a un comentari. No és per a menys! En aquest film han pretès evidentment fer una adaptació del pseudogènere Fals documental, com el cas de Blair Witch Project o tirant més enrera la ja mítica Holocausto caníbal, fent la versió hollywoodiana d'aquest, en una pel·lícula que, encara que aconsegueix l'objectiu de posar els pèls de punta i deixar imatges gravades a la retina per molts anys, deixa amb la sensació que sense tanta parafernàlia i amb una quarta part del pressupost es podria haver construït una pel·lícula, amb el mateix fil argumental, però molt més creïble.

D'entrada, una molt seriosa Milla Jojovich, ens fa un spoiler previ on ens explica que a la pel·lícula veurem una recreació d'uns fets (suposadament) reals ocorreguts a un poble bla bla bla bla blaaa... Meeeec! Primer error: Si vaig a veure una pel·lícula de terror, si us plau, no em diguis d'entrada que el que vaig a veure és una pila de mentides. Val, ho arregla dient que també ens mostrarà imatges (suposadament) reals juntament amb les seves "interpretacions", però la cosa ja comença bastant fluixa.

Al llarg de la pel·li, veiem que combinen imatges de la escena rodada i la "real" talment com si fós un capítol de 24h o un programa del teletienda. Degut que d'entrada ja sabem quines de les imatges són dels confirmats actors i quines son les suposadament reals, penso que també és un gran error posar efectes especials al que ja sabem que és fals. Potser si, la idea és contribuïr al mal rotllo, però és totalment innecessari.

Milla Jojovich tampoc està gaire esplèndida, sigui per un guió fluix, una interpretació poc convincent o les dues coses alhora. No convenç el seu paper de Psicòloga i costa prou que la suposada Psicòloga original, en els moments que apareix, ens ho compensi.

Si som capaços de superar aquestes adversitats i deixem que aquesta sensació d'incomoditat ens acompanyi durant la filmació, aconseguirem passar-ho realment malament amb la pel·lícula, sobretot a partir de la meitat, en els moments en que ja t'imagines que alguna cosa passarà. I passa. Hi ha moments en què la sensació que pretenien els guionistes causar és palpable.

Quan parlem de cinema de "terror", una cosa son els moments previsibles, tòpics i suats de les sagues de terror-crispetes rebentadores de taquilla, digues-li Scream, Se lo que hicísteis el último verano, Leyenda urbana... I una altra son les pel·lícules realment de terror, que no son un insult al gènere i a l'espectador, parlin de por al desconegut, als extraterrestres o qualsevol cosa. I dic això pensant en The Ring, The Descent o altres més clàssiques, com El Exorcista, Poltergeist o Alien. Inclosa també la esmentada al principi. Estic segur que la imatge de la dreta portarà bons records als que hagin vist The Ring.

S'entén que La cuarta fase es voldria incloure en aquest darrer grup, però pels motius que he comentat fracassa estrepitosament. I no perquè no faci por, com ja he comentat. Un amic amb el que la vaig comentar em va dir "Es de les que no em deixen dormir en tres dies", i per als fanàtics del gènere amb més tendència a la predisposició que a l'esperit crític, com és el meu cas, és una pel·lícula que es deixa veure. Per a la resta d'humans, els recomano dedicar les dues hores de visionat a activitats més profitoses per la seva existència.

The Road (pel·lícula)

He quedat profundament conmogut després de veure aquesta pel·lícula, protagonitzada per Viggo Mortensen en el paper d'un pare supervivent que amb el seu fill fan un gran viatge per trobar un lloc on sobreviure. Està basada en la novel·la homònim escrita per Cormac McCarthy.

La carretera és una pel·lícula post apocalíptica que no podria estar més llunys de produccions del gènere com el clàssic Mad Max (una de les meves preferides) o Soy Leyenda (pel·lícula basada en una novel·la, la qual ja vaig comentar). És una història de les més crues i fosques que he vist mai al cinema, sense exagerar, degut al drama humà que acompanya els personatges, acompanyat perfectament per una imatge, en general, que en aparença sembla austera però potencia perfectament les connotacions emocionals a cada plà.

És cert que Soy Leyenda (la pel·lícula) també és bastant dramàtica; però no deixa de ser una americanada d'acció i efectes especials. Està bé per a passar una estona, però com a història és molt millor la del llibre. També, dins aquest gènere podriem esmentar la altrament bona Los hijos de los hombres. S'acosta més a The road en alguns aspectes, però diguem que en la primera de rerefons tenim una esperança, i en aquesta última d'entrada es deixa clar que l'esperança està totalment perduda.

Queda també a l'aire les causes per haver arribat a la situació que es planteja al film. Imagino que és la diferència entre plantejar una pel·lícula de ciència ficció post apocalíptica (o el que sigui) i una pelicula dramàtica, on les circumstàncies son simplement el pretext per abordar un drama que tracta sobre la soledat i la supervivència i ens convida a preguntar-nos quins límits ens atreviriem a transpassar per a poder sobreviure, quan l'únic que compta si vius és poder seguir respirant.

Es tracta doncs d'una pel·lícula dura, que no ofereix concessions gratuïtes a l'entreteniment de qui vulgui mirar una pel·lícula simplement per passar l'estona. Per això millor mirar 28 dies després o Dawn of the dead (El despertar dels morts). Si no ens hi incloem, probablement serem del sector que pot deixar-se portar amb aquesta punyent història, per mi una de les millors dels darrers anys.

Los cazadores de mamuts (Jean M. Auel)

La veritat és que no podria encetar una nova lectura sense dedicar-li una entrada del blog al tercer volum d'aquesta meravellosa saga, Los hijos de la tierra, ambientada a l'època prehistòrica. Si no hagués estat pel primer volum, El clan del oso cavernario, que va aparèixer juntament amb un diari de diumenge, ja fa anys, és probable que hagués trigat força més a aficionar-me a la lectura. La veritat és que vaig començar a llegir altres llibres amb la ilusió de conèixer històries tan apassionants com aquesta. Algunes vegades les he trobat, moltes d'altres he conegut personatges gairebé tant captivadors com Ayla, però sempre he seguit tenint aquesta saga com un referent personal.

Amb El valle de los caballos, el ritme narratiu va canviar i es va construïr la història en paral·lel de Jondalar, que emprenia el seu gran viatge, mentre Ayla sobrevivia a la vall, intentant sobreposar-se als records i sense esperar el tomb que havia de fer la seva existència. Si en el primer volum l'interès per mi va ser tots els elements de la novel·la, en aquesta segona, l'alternança de capítols entre un i altre personatge em va forçar el ritme de lectura d'aquest relat apassionant. Una història d'amor feta des d'abans dels seus fonaments.

Al tercer volum, Los cazadores de mamuts, Ayla i Jondalar viuen en una petita societat prehistòrica on es desenvolupa tot el llibre. L'accent aquest cop es posa sobre amors i desamors que centren tota la lectura, mentre veiem la vida a través de la tribu Cro-magnon on conviuran. Val a dir que en aquest volum l'autora explota cruelment els sentiments d'angoixa que pot generar el relat, i ens farà ser partíceps, en frustracions i alegries, d'una nova etapa a la vida d'Ayla iniciant relacions socials amb els seus semblants.

Eminentment, però, estem parlant d'una saga d'aventures. Un dels seus elements clau és la profunditat amb què ens mostra la vida en les societats prehistòriques, permentent-nos conèixer uns individus amb grans coneixements del medi i amb una àmplia cultura, que ens donen una imatge força més diversa de la societat Paleolítica que els nostres referents dels museus; molt més enllà de les pintures rupestres i les pedres esmolades.

Tanmateix, l'eix principal de Los hijos de la tierra és la seva protagonista, Ayla: La manera que Jean M. Auel ens transporta a la seva vida la converteix en un personatge palpable, quasi real, per bé que també es mostra com una gran supervivent, una lluitadora excepcional, i aconsegueix d'aquesta manera que els seus desitjos i frustracions siguin també els nostres al llegir les seves aventures. Un d'aquells personatges que desitjaries que no fóssin de ficció.

A mí personalment m'ha encantat (ho dic per si no es nota). Tot i que Los cazadores de mamuts no té el ritme dels volums anteriors, no deixa de formar part de la mateixa història i per això probablement no me'l podria mirar malament. Per això espero no trigar massa a encetar el quart: Las llanuras del tránsito. A qui agradin els clàssics, antics o moderns, i en especial d'aventures, no pot faltar un exemplar d'aquesta saga a la seva prestatgeria!

El llibre
Títol: Los cazadores de mamuts
Autora: Jean M. Auel
ISBN: 9788496231658