Un vici com un altre

Un món sense fi (Ken Follett)

2011-06-19T12:00:00.000+02:00

M'ha encantat. Els pilar de la terra em va agradar molt, sí, però la segona part encara m'ha agradat més. Un bon final per a uns grans llibres. L'acció a Un món sense fi es situa 200 anys després de la primera part, amb referències al primer convertides en llegendes i un desenvolupament amb molts personatges diversos que ens submergeixen en la societat feudal.

Tornar al mateix escenari que a la primera part fa sentir nostàlgia i la sensació que estem llegint una història d'un lloc que ja coneixem, Kingsbridge. Hi ha punts en comú entre els personatges del primer i del segon llibre, tant els bons com els malvats, però prou diferents com perquè ens puguin deixar igual d'encantats. Per exemple, el protagonista del primer, Jack, és constructor, igual com ho és el protagonista del segon, ambdós genis. Fins aquí les seves semblances. Més semblants són William Hamleigh i un altre personatge essencial a la trama del segon, ambdós encarnacions del mal sense dubtes.

Si alguna cosa és semblant en ambdós novel·les és el conjunt de protagonistes que les formen, i que representen gairebé tots els estaments socials de l'època. Un dels grans mèrits de Ken Follett és la capacitat per introduïr-nos, mitjançant aquests, de ple en la vida a l'edat mitjana, com si ho veiéssim nosaltres mateixos. De teló de fons hi segueix havent les lluites de poder i la lluita entre el bé i el mal. La lluita de persones de baixa casta o supervivents que amb mèrits o per la força centren la seva vida o bé en acumular poder per a sotmetre o bé en complir els seus somnis de la manera que sigui. Tot això es transmet d'una manera més crua a la primera part. D'inici a final i sembla una versió més cruel alhora que potser realista de la vida a l'època. En aquest sentit, la segona part és més continguda i tendeix a centrar-se més a la vida dels protagonistes, destinats a estar junts de bon principi.

L'altre punt fort d'ambdues novel·les és que amb tantes lluites pel poder i tants interessos malvats al voltant dels protagonistes, deixen amb la sensació contínua que no tenim ni idea de què passarà a continuació. D'aquí potser que m'hagi enganxat tant i que no tingui importància el volum del totxo que suposa Un món sense fi en tapa dura, tant en pàgines com en pès. No sé si tinc ganes de veure cap adaptació en sèrie de tv de les que estan tant de moda; prefereixo quedar-me amb el record present. Un gran llibre per a una gran història.

El llibre
Títol: Un món sense fi
Autora: Ken Follett
ISBN: 978-84-297-6049-1

Sant Jordi 2011

2011-04-26T20:49:00.001+02:00

Després d'una estona drets al tren i d'un temps marcadament aleatori, dissabte passat vam poder gaudir d'una cultural jornada a la vila habitualment força transitada de Barcelona. El que ens vam trobar va ser la resposta a la idea del mes: I si aquest any, per Sant Jordi, anem a Barcelona... Que és dissabte!

Imagino que no sorprendrà als habituals de la cita, però personalment em sembla que no tornaré a trepitjar la capital en aquesta data fins que no torni a caure en laborable. De tota manera, va valer la pena almenys per aconseguir la signatura, genèrica, d'en Martí Gironell, que això si, va ser força simpàtic. No m'han avorrit cap de les anteriors novel·les d'en Martí, i espero que aquesta tampoc ho farà.

Un cop tornats de l'expedició, a canvi d'una rosa, em van donar el llibre "Los 33", crònica dels miners Xilens. Ja veurem. De tota manera, s'afegeixen aquests exemplars a la cua; fa poc he començat "Un món sense fi" i sospito que no me'n podré desfer fins que l'acabi. Format i pes de bíblia molt adequat al contingut, per cert.

Pel que fa a paper, res més de moment. Canviant de categoria, recomanables son les darrers pel·lícules que he vist: "El cigne negre" i "El discurs del rei". I jo que em pensava que el cinema de qualitat estava en extinció...

La cuarta fase (pel·lícula)

2011-02-06T12:00:00.001+01:00

Ja fa setmanes que la vaig veure i segueixo tenint gravades a la retina algunes escenes d'aquesta pel·lícula de terror. Es el resultat d'una mescla massa habitual: Un guió normalet, mals actors i pressupost de pel·lícula americana.

Començament prometedor per a un comentari. No és per a menys! En aquest film han pretès evidentment fer una adaptació del pseudogènere Fals documental, com el cas de Blair Witch Project o tirant més enrera la ja mítica Holocausto caníbal, fent la versió hollywoodiana d'aquest, en una pel·lícula que, encara que aconsegueix l'objectiu de posar els pèls de punta i deixar imatges gravades a la retina per molts anys, deixa amb la sensació que sense tanta parafernàlia i amb una quarta part del pressupost es podria haver construït una pel·lícula, amb el mateix fil argumental, però molt més creïble.

D'entrada, una molt seriosa Milla Jojovich, ens fa un spoiler previ on ens explica que a la pel·lícula veurem una recreació d'uns fets (suposadament) reals ocorreguts a un poble bla bla bla bla blaaa... Meeeec! Primer error: Si vaig a veure una pel·lícula de terror, si us plau, no em diguis d'entrada que el que vaig a veure és una pila de mentides. Val, ho arregla dient que també ens mostrarà imatges (suposadament) reals juntament amb les seves "interpretacions", però la cosa ja comença bastant fluixa.

Al llarg de la pel·li, veiem que combinen imatges de la escena rodada i la "real" talment com si fós un capítol de 24h o un programa del teletienda. Degut que d'entrada ja sabem quines de les imatges són dels confirmats actors i quines son les suposadament reals, penso que també és un gran error posar efectes especials al que ja sabem que és fals. Potser si, la idea és contribuïr al mal rotllo, però és totalment innecessari.

Milla Jojovich tampoc està gaire esplèndida, sigui per un guió fluix, una interpretació poc convincent o les dues coses alhora. No convenç el seu paper de Psicòloga i costa prou que la suposada Psicòloga original, en els moments que apareix, ens ho compensi.

Si som capaços de superar aquestes adversitats i deixem que aquesta sensació d'incomoditat ens acompanyi durant la filmació, aconseguirem passar-ho realment malament amb la pel·lícula, sobretot a partir de la meitat, en els moments en que ja t'imagines que alguna cosa passarà. I passa. Hi ha moments en què la sensació que pretenien els guionistes causar és palpable.

Quan parlem de cinema de "terror", una cosa son els moments previsibles, tòpics i suats de les sagues de terror-crispetes rebentadores de taquilla, digues-li Scream, Se lo que hicísteis el último verano, Leyenda urbana... I una altra son les pel·lícules realment de terror, que no son un insult al gènere i a l'espectador, parlin de por al desconegut, als extraterrestres o qualsevol cosa. I dic això pensant en The Ring, The Descent o altres més clàssiques, com El Exorcista, Poltergeist o Alien. Inclosa també la esmentada al principi. Estic segur que la imatge de la dreta portarà bons records als que hagin vist The Ring.

S'entén que La cuarta fase es voldria incloure en aquest darrer grup, però pels motius que he comentat fracassa estrepitosament. I no perquè no faci por, com ja he comentat. Un amic amb el que la vaig comentar em va dir "Es de les que no em deixen dormir en tres dies", i per als fanàtics del gènere amb més tendència a la predisposició que a l'esperit crític, com és el meu cas, és una pel·lícula que es deixa veure. Per a la resta d'humans, els recomano dedicar les dues hores de visionat a activitats més profitoses per la seva existència.

The Road (pel·lícula)

2010-10-10T12:00:00.001+02:00

He quedat profundament conmogut després de veure aquesta pel·lícula, protagonitzada per Viggo Mortensen en el paper d'un pare supervivent que amb el seu fill fan un gran viatge per trobar un lloc on sobreviure. Està basada en la novel·la homònim escrita per Cormac McCarthy.

La carretera és una pel·lícula post apocalíptica que no podria estar més llunys de produccions del gènere com el clàssic Mad Max (una de les meves preferides) o Soy Leyenda (pel·lícula basada en una novel·la, la qual ja vaig comentar). És una història de les més crues i fosques que he vist mai al cinema, sense exagerar, degut al drama humà que acompanya els personatges, acompanyat perfectament per una imatge, en general, que en aparença sembla austera però potencia perfectament les connotacions emocionals a cada plà.

És cert que Soy Leyenda (la pel·lícula) també és bastant dramàtica; però no deixa de ser una americanada d'acció i efectes especials. Està bé per a passar una estona, però com a història és molt millor la del llibre. També, dins aquest gènere podriem esmentar la altrament bona Los hijos de los hombres. S'acosta més a The road en alguns aspectes, però diguem que en la primera de rerefons tenim una esperança, i en aquesta última d'entrada es deixa clar que l'esperança està totalment perduda.

Queda també a l'aire les causes per haver arribat a la situació que es planteja al film. Imagino que és la diferència entre plantejar una pel·lícula de ciència ficció post apocalíptica (o el que sigui) i una pelicula dramàtica, on les circumstàncies son simplement el pretext per abordar un drama que tracta sobre la soledat i la supervivència i ens convida a preguntar-nos quins límits ens atreviriem a transpassar per a poder sobreviure, quan l'únic que compta si vius és poder seguir respirant.

Es tracta doncs d'una pel·lícula dura, que no ofereix concessions gratuïtes a l'entreteniment de qui vulgui mirar una pel·lícula simplement per passar l'estona. Per això millor mirar 28 dies després o Dawn of the dead (El despertar dels morts). Si no ens hi incloem, probablement serem del sector que pot deixar-se portar amb aquesta punyent història, per mi una de les millors dels darrers anys.

Los cazadores de mamuts (Jean M. Auel)

2010-09-19T12:00:00.001+02:00

La veritat és que no podria encetar una nova lectura sense dedicar-li una entrada del blog al tercer volum d'aquesta meravellosa saga, Los hijos de la tierra, ambientada a l'època prehistòrica. Si no hagués estat pel primer volum, El clan del oso cavernario, que va aparèixer juntament amb un diari de diumenge, ja fa anys, és probable que hagués trigat força més a aficionar-me a la lectura. La veritat és que vaig començar a llegir altres llibres amb la ilusió de conèixer històries tan apassionants com aquesta. Algunes vegades les he trobat, moltes d'altres he conegut personatges gairebé tant captivadors com Ayla, però sempre he seguit tenint aquesta saga com un referent personal.

Amb El valle de los caballos, el ritme narratiu va canviar i es va construïr la història en paral·lel de Jondalar, que emprenia el seu gran viatge, mentre Ayla sobrevivia a la vall, intentant sobreposar-se als records i sense esperar el tomb que havia de fer la seva existència. Si en el primer volum l'interès per mi va ser tots els elements de la novel·la, en aquesta segona, l'alternança de capítols entre un i altre personatge em va forçar el ritme de lectura d'aquest relat apassionant. Una història d'amor feta des d'abans dels seus fonaments.

Al tercer volum, Los cazadores de mamuts, Ayla i Jondalar viuen en una petita societat prehistòrica on es desenvolupa tot el llibre. L'accent aquest cop es posa sobre amors i desamors que centren tota la lectura, mentre veiem la vida a través de la tribu Cro-magnon on conviuran. Val a dir que en aquest volum l'autora explota cruelment els sentiments d'angoixa que pot generar el relat, i ens farà ser partíceps, en frustracions i alegries, d'una nova etapa a la vida d'Ayla iniciant relacions socials amb els seus semblants.

Eminentment, però, estem parlant d'una saga d'aventures. Un dels seus elements clau és la profunditat amb què ens mostra la vida en les societats prehistòriques, permentent-nos conèixer uns individus amb grans coneixements del medi i amb una àmplia cultura, que ens donen una imatge força més diversa de la societat Paleolítica que els nostres referents dels museus; molt més enllà de les pintures rupestres i les pedres esmolades.

Tanmateix, l'eix principal de Los hijos de la tierra és la seva protagonista, Ayla: La manera que Jean M. Auel ens transporta a la seva vida la converteix en un personatge palpable, quasi real, per bé que també es mostra com una gran supervivent, una lluitadora excepcional, i aconsegueix d'aquesta manera que els seus desitjos i frustracions siguin també els nostres al llegir les seves aventures. Un d'aquells personatges que desitjaries que no fóssin de ficció.

A mí personalment m'ha encantat (ho dic per si no es nota). Tot i que Los cazadores de mamuts no té el ritme dels volums anteriors, no deixa de formar part de la mateixa història i per això probablement no me'l podria mirar malament. Per això espero no trigar massa a encetar el quart: Las llanuras del tránsito. A qui agradin els clàssics, antics o moderns, i en especial d'aventures, no pot faltar un exemplar d'aquesta saga a la seva prestatgeria!

El llibre
Títol: Los cazadores de mamuts
Autora: Jean M. Auel
ISBN: 9788496231658

Drácula (Bram Stoker)

2010-08-22T12:00:00.030+02:00

Clàssic entre els clàssics de la novel·la de Terror. L'orígen del Comte Dràcula i també del doctor van Helsing. Estic segur que quan es va publicar va fer furor, i pànic entre els seus lectors. Ho demostra el fet que avui encara les llegendes del comte Dràcula i Transilvània segueixin superant la realitat.

Més enllà dels éssers fantàstics clàssics, com Frankenstein, l'home llop, les mòmies o els esquimals, les darreres generacions han experimentat el cinema de terror des de totes les perspectives: Des del provinent de l'espai exterior a Alien, el vuitè passatger, al carregat d'humor (evidentment negre) a Critters, el de fantasmes al remake anomenat The Ring o el d'assassins en sèrie com Freddie Krueger, culpable que a molta gent no agradin els jerseis de ratlles vermelles. No obstant al final sempre tornem a la llegenda del vampir. Ja ho diuen, allò de "tot torna".

No se si haig d'agraïr a les adolescents histèriques fans de la comercial i edulcorada Crepúsculo o a l'escriptora Anne Rice el fet que hagin creat la sèrie Diaris de vampirs que segueixo religiosament cada dijous a les 10 de la nit. El cas és que es constata altre cop que la llegenda del vampir, tot i que reciclada i reformulada, segueix vigent als nostres dies. Val la pena, doncs, fer-li un petit homenatge i tornar als orígens per endinsar-nos a les tenebres de la inquietant novel·la de Bram Stoker.

Sobre la novel·la, com a bon llibre del 1897 no sorpendran al lector experimentat la densitat verbal ni les formulacions pesades en els diàlegs, però un cop ens hi acostumem, veiem els passatges d'una història força sinistre i que en ocasions posa els pèls de punta. Sí que és veritat, que la part d'història que m'era més familiar, i que forma la primera part de la novel·la, apuja bastant ràpidament d'intensitat, però un cop passat el punt crític, el relat perd pistonada i no torna a agafar ritme fins molts capítols després. No obstant, amb la reaparició de Dràcula l'acció torna a pendre interès i ja no la podrem abandonar fins al final. Tampoc es pot descartar l'imprescindible Doctor van Helsing, que afegeix una atmosfera pròpia de misteri a la novel·la i és un dels personatges secundaris més destacats. Evidentment, però, tothom qui no hagi vist la pel·lícula voldrà respondre a la pregunta... Què passarà, amb el comte Dràcula?

No facilitaré a ningú estalviar-se de llegir aquest llibre per a saber-ho. Tampoc deu ser difícil de saber, imagino; Sant Google ho sap tot. De tota manera, la novel·la es mereix ser llegida, si més no per a conèixer el personatge literari original. El vampir sense additius i sense edulcorants.

El llibre
Títol: Drácula
Autor: Bram Stoker
ISBN: 9788420687414

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Stieg Larsson)

2010-08-08T12:00:00.000+02:00

Amb la primera novel·la de la trilogia Millenium no vaig acabar de publicar el comentari que hi tenia preparat, aviat farà un any, i penso que no puc eludir de comentar aquest segon llibre.

Si la primera novel·la fa la impressió de ser una tòpica història d'assassinats i de misteris familiars, aquesta segona va molt més enllà. Tot i que altra vegada podriem parlar d'alguns tòpics, el que enganxa d'aquest llibre son les vàries històries que transcorren en paral·lel i ens permeten anar mentalment ajuntant les peces del trencaclosques.

En aquesta ocasió, coneixerem més la Lisbeth Salander, una estranya heroina moderna, mentre seguim el fil de la història de la revista Millenium, on altra vegada els assassinats i els trencaclosques ens mantindran enganxats al paper al llarg de les investigacions que hauran de dur a terme, amb el punt de mira centrat en Mikael Blomkvist, el (repelent) director de l'editorial.

Sigui com sigui, tot i que vaig començar "Els homes que no estimaven les dones" de l'única manera possible com ho hauria fet, un regal, m'acomiado del segon volum amb la sensació d'haver llegit un thriller que m'ha enganxat tant o més que el primer. Compleix perfectament la seva finalitat: Entretenir. I m'obliga a tenir present el tercer volum per quan em decideixi a aconseguir-lo. I aquesta vegada he trigat uns mesos a encetar-lo, imagino en part perquè quan una cosa t'agrada molt, no vols que s'acabi mai. Llàstima per l'Stieg Larsson, i per els seus seguidors; hauria pogut donar molts anys de bones novel·les.

El llibre
Títol: L'home que somiava un llumí i un bidó de gasolina
Autor: Stieg Larsson
ISBN: 9788466410045

Vici's strike back

2010-07-25T12:00:00.001+02:00

Després de mesos només llegint notícies, emails i algun que altre bloc, he tornat a l'activitat lectora, almenys per a treure aquells llibres pendents de llegir de fa tant temps de la meva vista.

Vaig començar per a acabar la novel·la de Philip Kerr: Una llama misteriosa. La veritat és que em va agradar bastant, per no dir que em va encantar. Bernie Gunther és un personatge amb molt carisma i, tot i que en el fons és un relat d'allò més fosc, amb les incisions constants d'humor negre i sarcàstic del protagonista juntament amb una història que no està malament, fan una novel·la d'allò més entretinguda. Tampoc se m'escapa que els temes relacionats amb els nazis i la història en general em solen despertar interès. I no sóc antisemita. La veritat és que tinc ganes d'enganxar-ne alguna altra de la sèrie, preferentment la primera, per a seguir llegint sobre aquest personatge.

Posteriorment, m'he llegit un llibre que em va regalar la meu mare: Sang vessada, d'Asa Larsson (em fa mandra buscar la a amb rodoneta jeje). Pel meu gust és una novel·la negra passable. Si bé no m'ha deixat de sorpendre alguns girs del relat, hi ha parts que no veig com acaben de lligar, com els capítols dedicats a la Lloba. L'he llegit en pocs dies; de qualsevol manera el seu punt fort és que enganxa, però em queda la sensació que d'una banda potser el cognom Larsson està massa de moda, i per altra que a Suècia actualment no hi deu haver massa competència pel que fa a novel·la negra. Per altra banda, l'única pega d'haver llegit aquest llibre és que es tracta de la segona part de "Aurora boreal", de la mateixa autora.

Finalment, he intentat començar una altra novel·la, arrel d'una recomanació, i l'he abandonat avui mateix, constatant una veritat irrefutable: Es molt difícil recomanar llibres que agradin al destinatari, i encara més que a aquest li agradin tant com al remitent. La víctima en aquest cas es Rechicero, de Terry Pratchett. Només observant la portada ja em vaig fer a la idea del tall jovenil de la novel·la. Cap problema. El que passa és que m'ha acabat saturant la seva metàfora rebuscada i a vegades suada; alguns cops fa gràcia, però al final m'ha posat nerviós i no vull desitjar-li cap mal al senyor Pratchett.

Em sembla que el següent intent serà una altra novel·la negra... i per no ser una excepció a la humanitat en això de tenir contradiccions, continuaré per "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", de Stieg Larsson. Si està a l'alçada de la primera, per molt que la crítica la destrossi, almenys tindré un bon entreteniment per uns dies.

Continuarà...

Els pilars de la terra (Ken Follett)

2009-12-20T12:00:00.003+01:00

El llibre més llarg que he llegit mai. Almenys per número de pàgines, cosa que fa una mica de respecte abans de posar-s'hi. Com se sol dir, de mica en mica s'omple la pica...

Com no pot ser d'una altra manera, ens trobem davant una gran història, que segueix la vida de diferents personatges, podriem dir co-protagonistes del relat, ambientada en l'Anglaterra del s.XII, on la història gira al voltant de la construcció d'una catedral. Tot i que aquest és el fil conductor del llibre, l'autor aprofita per a fer retrats detallats de la vida de cadascun dels personatges i les seves aventures i desventures. En alguns moments m'ha fet pensar en la saga "Canción de hielo y fuego" però, abans que m'escarneixin els seus fans, en aquest cas es tracta només del fet que als primers capítols se'ns parla per separat d'uns i altres personatges, per anar-los relacionant mica en mica. Potser per aquest motiu hi ha gent que no ha pogut passar de les primeres pàgines.

Els llibres que valen realment la pena són aquells que temps després d'haver-los llegit, ens emocionem recordant-ne alguna imatge o fragment; aquells en què el lector esdevé una víctima dels capritxs de l'escriptor, rebent els embats un darrere l'altre, i no deixant-lo respirar sense haver llegit la pàgina següent. En alguns capítols es pot palpar aquesta tensió, sobretot els fragments que ténen a veure amb William Hamleigh. No obstant, el que per una banda explota àmpliament, per una altra no ho fa, i és el que principalment no m'ha agradat del llibre: A altres personatges més trascendents al relat no se'ls ha donat la importància que mereixien, i en aquest sentit, la sensació que em queda és que la història queda una mica coixa.

De tota manera, trobo que és força meritori ser capaç de construir una història tan extensa sense arribar a avorrir al lector, o potser és que jo tinc molta paciència :) En qualsevol cas, és un llibre que tot i la seva envergadura és de lectura fàcil i entretinguda. Perfecte per aquests dies en què s'hi està tant bé i calentó al sofà amb la manta mentre escoltem el vent udolant que amenaça l'hivern que ja s'acosta...

El llibre
Títol: Els pilars de la terra
Autor: Ken Follett
ISBN: 9788496863248

Vògits, modolons i desfedors (Daniel Rangil)

2009-09-06T12:00:00.001+02:00

Aquesta és la segona part del recull de testimonis fets al llarg d'uns quants anys per Daniel Rangil, sobre la vida i costums de la gent aplegada al voltant del Montnegre, a cavall entre el Vallès oriental i el Maresme. Com en l'anterior ocasió, ens trobem davant d'una gran obra que reuneix diversos testimonis de poblacions properes al massís i que expliquen moltes coses de la vida fa uns quants anys, diguem-ne entre mitjans segle XIX i mitjans segle XIX; allò que normalment en diem una altra època.

El primer que m'ha cridat l'antenció respecte la primera part de l'obra "Històries i llegendes de l'any vuit" és el gran compendi i diversitat d'informació que ens trobem en tant poques pàgines. En l'anterior obra, centrada en les interpretacions de diferents persones de les llegendes i històries de la zona, em vaig trobar que en algun cas comportava llegir la mateixa història més d'un cop i que en algun cas la informació era inconnexa, degut a la pròpia naturalesa de les llegendes. No obstant, va ser una lectura que em va embadalir; el món del fantàstic i del sobrenatural sempre m'ha fascinat; En aquest cas, a més, em va servir per a recordar algunes històries d'aquelles que s'explicaven a la vora del foc.

En aquesta ocasió, el compendi és ben divers. Amb temes com les, prou conegudes, rieres del Maresme, els crancs de riu, els boscaters, les vinyes, els pous de gel, els pagesos, el blat, els carreters, els medis de treball... mica en mica anem unint bocinets de com era la societat rural a principis de segle XX al voltant d'aquestes muntanyes, i ens ajuden a fer-nos una idea de que diferent era la vida tot just fa cent anys, on tenir una llesca de pa i oli per sucar-lo simbolitzava el resultat d'un gran esforç. En un segle hem arribat molt lluny, però amb el progrés també s'ha perdut moltes coses i en aquest llibre, Daniel Rangil ens ajuda a fer-nos-en una idea.

En aquest volum, podem veure molts aspectes de la vida de la gent de muntanya, anècdotes i curiositats que l'autor ha separat en dos grans grups: Terra i Aigua. A l'espera del tercer i últim volum d'aquest recull, cal dir que trobo admirable la tasca duta per Daniel Rangil al llarg de tant temps per a recuperar totes aquestes històries que si no fós així, s'haurien anat perdent en l'oblit. Lluny de crear un recull acadèmic de llenguatge administratiu, ens trobem amb una obra transparent, on escoltem els testimonis directes d'aquell temps i ens deixem emportar pel que expliquen.

Com vaig dir al comentari de l'anterior llibre, qui no conegui el Montnegre no s'hauria de deixar perdre el seu particular encant, i tant pels coneguin com pels que no, aquest llibre els servirà per a endinsar-se una mica més en la seva història.

El llibre
Títol: Vògits, modolons i desfedors
Autor: Daniel Rangil
ISBN: 978-84-612-9586-9

Àngels i Dimonis (Dan Brown)

2009-06-07T12:00:00.001+02:00

Acabo de llegir Àngels i Dimonis, anys després d'haver-me llegit el Codi da Vinci, com suposo ha fet la majoria de gent, tot i que les passes de Robert Langdon corresponen en aquest cas a temps anteriors. A banda d'això, només comentar que he llegit ambdós llibres sense haver vist les respectives pel·lícules i, la veritat, a priori, sense massa interès a fer-ho. Però no pas per l'opinió que em mereixin ambdues novel·les.

Una nit, Robert Langdon reb una trucada misteriosa que el portarà a travessar un oceà i passar del laboratori més avançat (i potser més car) d'Europa, el CERN, al cor mateix de l'Església, en una història plena de descobertes, misteris, secrets, i mans ocultes -no les de Dan Brown- que mouen els engranatges en una novel·la trepidant, amb un ritme marcat per minuts de tensió que transpassen a les nostres retines i ens porten a conèixer molts racons del Vaticà i de Roma, a més de molts detalls, faltaria saber si reals o no, de tradicions molt antigues com l'elecció d'un Sant Pare.

Tal com em va passar l'altra vegada, tot de preguntes se m'han acumulat al cap, les quals, com passa sovint, només la meva venerada wikipèdia ha sabut respondre, com ara saber si els il·luminats van existir realment, o descobrir l'orígen real de paraules com assassí, llucifer o satanàs. Tot plegat li dóna a l'historiador Robert Langdon força versemblança, fins a vegades arribar a un punt de repelència en que hom desitja que falli estrepitosament. Serà això que la gent molt culta a vegades fa una mica de "ràbia"...

D'acord, pot ser que la figura de l'Historiador no causi tanta adversió. Com he dit, és força creïble, i el dibuix que es fa d'aquesta Roma plena de monuments, símbols i misteris no fa més que donar (encara més) ganes de visitar-la. Alguns altres elements de la novel·la, en moments puntuals, dóna la sensació que s'agafen amb pinces, sobretot cap al final, però sense entrar en detalls, crec que no desmereixen el conjunt.

M'ha agradat especialment que en un best seller d'aquesta magnitud es parli del CERN i d'un projecte real com el LHC (Large Hadron Collider), probablement una de les instal·lacions científiques més grans i més cares del món. Un cop a la web del Cern, podeu veure com fins i tot han dedicat un portal a explicar què hi ha de veritat al darrera de la novel·la d'Angels i Dimonis respecte la seva recerca.

Al respecte de l'LHC també s'ha formulat les mes diverses teories i fins i tot s'ha especulat que podria acabar amb l'univers. De fet, encara no s'ha pogut desmentir, ja que amb l'avaria produïda l'any passat en algunes de les seves seccions, aquesta primavera han finalitzat les substitucions de peces avariades i la posada en marxa de l'accelerador de partícules encara no s'ha finalitzat. Esperem doncs que els cospiradors, paranoics o excèptics no tinguin raó, i podem seguir amb les nostres vides sense témer futurs apocalíptics...

El Llibre
Títol: Àngels i Dimonis
Autor: Dan Brown
Ed.: Edicions 62
ISBN (català, cartoné): 9788497871327

L'alquimista (Paulo Coelho)

2009-04-19T12:00:00.000+02:00

Es tracta d'una novel·la bastant breu (unes 150 pàg.) i que se centra en el viatge extraordinari d'un pastor d'Andalusia. A priori podria semblar que només és un conte simplista i repetitiu, però al llarg de la lectura va quedant clar que anem més enllà d'una simple història de ficció.

Al llarg de les seves pàgines, Paulo Coelho ens posa al lloc d'un pastor d'ovelles i ens introdueix en un món màgic on ens explica que només els qui persegueixin els seus somnis sense descans podràn arribar a ser feliços; i encara més important: només així les seves vides valdràn la pena.

Es veritat que hi ha moltes referències al cristianisme al llarg de la lectura mesclats amb el propi relat, en alguns moments podrien semblar innecessàries, però no desentonen en una història essencialment fantàstica que ens deixa el regust dolç de pensar que, mentre fem amb la nostra vida el que el nostre interior ens digui que hem de fer, algun dia mirarem enrera i ens n'adonarem que tot plegat, només així, hauria tingut sentit.

Títol: L'alquimista
Autor: Paulo Coelho
ISBN: 84-8437-300-2
Ed.: Proa

L'ombra del vent (Carlos Ruiz Zafón)

2008-12-14T12:00:00.001+01:00

Segurament manquen de tota trascendència les meves paraules. Els rius de tinta que deu haver vessat aquesta novel·la fins al moment present segurament són més grans del que em pugui imaginar. No obstant, trobar-me a les primeres pàgines amb tot de comentaris de revistes diverses del món lloant-la no va fer més que predisposar-me a que no m'agradés. Finalment puc dir que, tot i que m'esperava una història més intensa per les opinions que n'havia sentit, és un llibre que està prou bé per a llegir.

L'Ombra del Vent és una història ben construïda, on la trama es va desgranant mica en mica i que manté el lector atent; tant a les mentides com a les mitges veritats com a les altres històries que apareixen entrecreuades a les seves pàgines. Parlen de la història d'un noi que, amb l'ajuda de diverses persones, intentarà arribar als orígens d'un misteri en el que es veurà involucrat, movent-se entre diferents llocs de la Barcelona de primera meitat de segle XX.

M'ha agradat especialment els personatges que hi apareixen. Alguns de misteriosos amb intencions obscures, però també alguns que poden arribar a ser entranyables. En aquest sentit, és fàcil veure's reflexat en algunes situacions que es plantegen i no falten fins i tot alguns instants que conviden a reflexionar.

En la meva opinió, potser és exagerat l'impacte mediàtic d'aquesta novel·la, serà la cosa de les modes, però tot i això L'Ombra al vent és un llibre que es deixa llegir i que pot enganxar des de la primera pàgina. Un llibre perfecte per a aquests dies d'hivern que conviden a arrecerar-se a la vora del foc.

Títol: L'Ombra al vent
Autor: Carlos Ruiz Zafón
ISBN: 978-84-9708-186-3
Ed: Planeta

Pandora al Congo (Albert Sánchez Piñol)

2008-11-30T12:00:00.001+01:00

Després de llegir La pell freda em vaig quedar amb les ganes de més; Tretze tristos tràngols va ser per mi una decepció, però amb Pandora al Congo he descobert el millor Albert Sánchez Piñol, capaç de crear una història molt més complexa que a La pell freda però mantenint un to semblant de profunditat literària. M'encanta el domini que té de la metàfora i la relació contínua de les accions amb conclusions filosòfiques, encara que no sempre comparteixi el seu punt de vista.

En aquest llibre demostra una gran capacitat per a jugar amb els sentiments del lector i fent-nos tastar molts registres diferents: des de l'humor més sòrdid, recreant imatges hilarants que em van fer petar de riure a situacions que posen els pèls de punta. Tampoc hi falten grans dosis de misteri. M'ha agradat especialment el fet d'estar llegint un llibre força més complex que l'anterior però que demostra una gran fluïdesa narrativa que en moments puntuals fa dubtar de si estem llegint autoreferències de l'autor o realment el narrador està explicant la seva història. Si hagués d'explicar-ho més breument diria que enganxa; i molt.

No sé què tindrà Albert Sánchez Piñol. El seu estil és molt diferent al que hagi pogut llegir fins ara, tot i a vegades es pugui veure com s'ampara en clàssics com Lovecraft. M'agrada el punt fantasiós de les seves narracions, mostrant-nos llocs i personatges estranys que utilitza per a reflexar-nos aspectes de la condició humana. També la manera en què intercala conclusions filosòfiques al llarg de la lectura, algunes vegades més lapidants que altres i que en general donen coses en què pensar. Amb Pandora al Congo, a més, demostra un gran domini literari, exposant una història complexa alhora que apassionant, en què en el moment en què creguem que la història s'ha acabat, tot just acabarà de començar.

El llibre
Títol: Pandora al Congo
Autor: Albert Sánchez Piñol
ISBN: 84-95616-70-X
Ed.: La Campana

P.D.: Mireu què en diuen en alguns articles. Això si, si ja heu llegit les novel·les!

Històries i llegendes de l'any vuit (Daniel Rangil)

2008-11-23T12:00:00.003+01:00

M'ha encantat llegir aquest llibre. Es tracta d'un recull d'històries, recuperades dels records de moltes persones i lligats d'una manera o altra al Montnegre i els pobles de l'entorn. Daniel Rangil, agrupa en diferents temàtiques totes les històries que els expliquen els entrevistats per donar una conformitat a la lectura, on parla des de bèsties fantàstiques a llegendes i misteris de tot tipus relacionats amb les masies i habitants de la zona.

Des d'éssers fantàstics provinents de l'edat mitjana o èpoques més antigues, successos, històries de lladres, de fantasmes... i fins i tot de tresors amagats; és una mica de resum del que s'hi pot trobar en aquest fantàstic llibre. De la veu de diferents interlocutors podrem veure com es reafirmen algunes històries i se'n desmenteixen d'altres, com és el mal de la cultura oral: algunes vegades, allò que es diu és per algun motiu, i d'altres el boca-orella deforma les històries fins no assemblar-se massa als originals, tot i que algun orígen peculiar de ben segur han tingut.

Per altra banda, aquest recull d'històries m'ha fet recordar moltes d'altres que des de petit m'han anat explicant: De gent estranya, fantasmes, llocs encantats i llocs on no s'ha d'anar de nit si no volem emportar-nos un esglai de mort, i potser el que m'ha agradat més és poder tornar a veure aquella aura sobrenatural i misteriosa que ho envolta tots, com quan som nens i sembla que tot és possible. En qualsevol cas, és una llàstima que la cultura oral tingui una caducitat tan ràpida, com apunta l'autor, i més avui en dia amb tot l'entreteniment de què disposem, i per això està tan bé que gent com Daniel Rangil es prengui la molèstia de recuperar històries d'aquelles d'explicar davant la llar de foc a l'hivern i ens les transmeti en forma de llibre.

Per als qui coneguin la serralada que formen Montnegre i Corredor, especialment la zona de l'església d'Hortsavinyà, saben que aquest és un lloc amb un encant especial, enmig de les muntanyes i alhora tant a prop de la costa, i estic segur que després de llegir aquest llibre tindràn ganes de tornar-hi per a veure altre cop aquells paisatges i llocs, per a poder observar-los d'una altra manera... i per als qui no hi hagin estat mai, els diria que no s'ho deixin perdre, i en qualsevol cas, tampoc aquest llibre!

El llibre
Títol: Històries i llegendes de l'any vuit
Autor: Daniel Rangil
ISBN: 9788461224562

La batalla de Walter Stamm (Melcior Comes)

2008-10-26T12:00:00.001+01:00

Crua, garrativant, intensa... són alguns dels adjectius amb què podria descriure aquesta novel·la, que ens adentra en les tenebres de la Segona Guerra Mundial on, de la mà de Walter Stamm, fet presoner pels nazis acusat de traició, en una mena de crònica bèl·lica sense eufemismes ni omissions, on se'ns transporta als camps de presoners Nazis i a una de les batalles més tristament famoses del segle XX, i de la història.

Ens trobem amb una novel·la guardonada amb el premi Josep Pla d'enguany. Poc hi entenc de literatura per a saber si un llibre ho mereix o no, però aquest m'ha agradat força, tot i la seva cruesa. En aquest sentit, no és apte per a estómacs sensibles i, posats a dir, per qui no agradin les pel·lícules bèl·liques en general. Com que aquest no és el meu cas, he pogut gaudir d'una novel·la intensa de principi a final; una mena de crònica bèl·lica on se'ns explica la història de Walter Stamm i la seva extraordinària història de supervivència.

Des que és empresonat pels nazis, Walter Stamm haurà d'esgarrapar sagnant cada petita oportunitat que tingui per a sobreviure, malgrat alguns moments de relativa treva, i es veurà forçat a participar, juntament amb el VIè exèrcit del III Reich, a la batalla de Stalingrad, on cada instantània serà gravada a foc a les seves retines, i a les nostres, oferint unes imatges lluny de les heroicitats acostumades al cinema i mostrant la cara més desgraciada i miserable de la guerra.

Tot i tractar-se d'un personatge fictici, el més dur al llarg de la lectura és pendre consciència que tot això va passar de veritat i que milions de persones van morir, empesos per unes idees o per unes altres o pel simple anhel de supervivència, com el cas de Walter. I a través del seu relat, capítol a capítol, rememorem un dels capítols més negres del segle XX, i se'ns planteja si pot existir al món cap idea que pugui merèixer una sola bala. Hi ha qui diria que només la llibertat, però, com sempre, tot és relatiu.

El llibre
Títol: La batalla de Walter Stamm
Autor: Melcior Comes
ISBN: 987-84-9710-097-7
Ed.: Destino

Segunda Fundación (Isaac Asimov)

2008-10-19T12:00:00.001+02:00

Finalment he acabat el tercer llibre de la trilogia de Fundación. Degut a un canvi dràstic al repartiment del meu temps he estat unes quantes setmanes sense llegir i la veritat tornar-ho a fer amb aquest llibre ha sigut més que un bon alicient. La veritat és que no podria més que llençar floretes a aquesta novel·la, que no es més que la cirereta damunt el pastís per a concloure les aventures pòstumes de Hari Seldon i el seu legat.

En aquesta part, que acaba l'anomenat Cicle de Trantor, com havia llegit no sé on, canvia substancialment l'enfocament que es feia fins ara d'aquests relats, de manera més o menys històrica i/o política. Ara, en canvi, ens trobem amb una novel·la més intrigant i tensa que les seves predecessores, on tothom té els seus secrets i els amaga als altres, i es confonen amics i enemics mentre la mà difosa de la Segona Fundació sembla estar a tot arreu i enlloc alhora, i s'encadenen una successió d'esdeveniments dels quals no sabrem tota la veritat fins pràcticament el final.

No m'agradaria esguerrar la lectura amb més detalls. M'agradaria pensar que aquest llibre pugui ser llegit per a gent a qui no interessi la ciència ficció pura i dura, ja que en general tota la trilogia, seguint unes influències o altres, com ja he comentat anteriorment, s'allunya bastant del que són històries de matar marcians, i es centra en desenredar l'entramat creat per una sola pregunta: Com una persona, Hari Seldon, per molts coneixements científics i sociològics que tingui, pot predir el destí de la gal·làxia de manera efectiva, cobrint les vicissituds que a nivell global o local es puguin produïr, per a salvar la humanitat de la barbàrie a la que esta condemnada a sotmetre's durant mil·lenis?

El llibre
Títol: Segunda Fundación
Autor: Isaac Asimov
Ed.: De bolsillo
ISBN: 978-84-9759-676-3

La pell freda (Albert Sánchez Piñol)

2008-09-14T12:00:00.001+02:00

Un home desembarca en una illa aparentment deserta per a una missió científica que el deixarà allà durant un any. Porta provisions de tot tipus per a ocupar el seu temps durant aquest període, però no té ni idea de la mena d'illa en la que ha desembarcat.

Fantasia, aventures, acció, i fins i tot filosofia; vàries són les perspectives i gèneres que conviuen en aquest llibre i les quals m'hi han enganxat de principi a final. L'autor crea una història rica en matisos i molt descriptiva, però sense abusar-ne, parlant d'un escenari de tints apocalíptics en un lloc aïllat de la resta del món, i d'una història de supervivència, on la lluita entre el sentit comú, l'instint de supervivència i la bogeria porten a un relat intens de fantasia pura, que des del primer moment m'ha fet pensar en H.P. Lovecraft, pel contingut més que per la forma.

Mentre se'ns van desvelant detalls del que ha portat el nostre protagonista a posar els peus en aquest illot sortit d'un altre món, l'autor, a través dels pensaments del científic, desgrana mica en mica i a través de tota l'obra, alguns aspectes de la nostra psicologia, alhora que els relaciona amb l'acció que transcorre i d'aquesta manera li dóna una riquesa que el converteix en una història d'aventures força especial i original.

Vull destarcar que també aquesta mescla diversa de gèneres tampoc deixa de banda un sentit de l'humor bastant ampli: En alguns moments passa de l'humor simple i innocent a escenes on s'hi aprecia un humor macabre que podria perfectament associar amb les pel·lícules de sèrie B. No tant abundants, però igualment efectius per a entretenir l'espectador... o lector en aquest cas.

Fins ara no havia llegit res d'Albert Sánchez Piñol, però em sembla que no podré deixar de tastar-ne algun altre plat. Com ara, el blog que li ténen dedicat: La pell de Pandora, el qual no sembla tenir massa activitat últimament, però no deixa de tenir referències interessants.

Pel que fa doncs a La pell freda, em quedo amb una història que m'ha sorprès i que m'ha enganxat, un conte fantàstic escrit per a adults i que, gairebé podria dir-se, es llegeix sol. Espero que aviat pugui tenir algun altre exemplar d'aquest autor perquè realment val la pena.

El llibre: La pell freda
Autor: Albert Sánchez Piñol
ISBN: 8495616254
Ed.: La campana

Crónicas marcianas (Ray Bradbury)

2008-09-07T12:00:00.000+02:00

De la mà de Ray Bradbury ens endinsem als relats de la novel·la que va escriure fa ja unes dècades (cap allà 1950) al voltant de la colonització del planeta Mart i que és un dels grans clàssics del gènere, o això he llegit. De fet, la portada ja ho diu. La història gira al voltant dels intents de colonització del planeta Mart, a través de diferents peresonatges i visions, mentre parla d'una humanitat en decadència i a punt del colapse.

M'ha encantat la gran imaginació que demostra l'autor en aquesta obra, introduïnt-nos en un planeta Mart habitat per uns éssers del tot onírics i curiosos que viuen tranquilament aliens a tot, fins que apareixen els humans disposats a conquerir-lo. Els primers capítols són bastant inquietants, i mitjançant relats i perspectives diferents, en to o en temàtica i amb el fil conductor de la colonització del planeta, es narren pinzellades diferents d'una gran història.

En varis capítols, aprofita l'avinentesa dels relats per a exposar-nos amb gravetat alguns aspectes de la nostra naturalesa, mostrant una humanitat que respon amb violència a allò que no entén, i uns marcians d'una naturalesa estranya amb els que serà difícil entendre's. Uns humans fugitius d'un planeta Terra on aquesta mateixa violència irracional és la que podria portar la humanitat a l'autodestrucció. Tenint en compte que el llibre va ser publicat a l'any 1950, als inicis de la guerra freda, aquest devia ser un tema força vigent.

Pel que he llegit, l'obra més coneguda de Ray Bradbury és Fahrenheit 451, així que ja el tinc a la llista de pendents, però sense cap dubte Crónicas Marcianas és un llibre que val la pena llegir. No m'esperava una obra tant fantasiosa, i crec que va trobar una bona manera per a parlar dels temes que realment li interessaven, mentre explica una història fascinant, del dia en què la humanitat va decidir colonitzar el planeta veí, sense saber del cert si estava disponible.

El llibre: Crónicas Marcianas
Autor: Ray Bradbury
ISBN: 8445073850

Pórtico (Frederik Pohl)

2008-08-31T12:00:00.000+02:00

Robinette Broadhead parla de les seves experiències amb el seu psiquiatra, mentre mica en mica se'ns van desvelant detalls sobre el seu pas per "Pórtico"; una base espaial creada per una civilització alienígena desapareguda, els Heeche, que no ha deixat cap rastre del seu pas excepte la base espaial i els hangars on hi ha centenars de naus de les que se sap ben poc i que poden portar-los als confins de la gal·làxia.

Aquesta és una petita introducció al món de Pòrtic, on ens transporta aquesta novel·la de ciència ficció. Als primers capítols vaig tenir la sensació que els capítols on el protagonista parla amb el seu psicòleg eren un mer tràmit o una pausa entre acció i acció, però a la llarga es va descobrint que en aquests mateixos es desvelaven detalls de la història i dels pensaments de Bob, i fa que tinguem la necessitat de llegir un capítol rere l'altre. A més, encara que sigui d'aquest gènere, no entra en excessius tecnicismes i es centra més aviat en les relacions entre els personatges que hi apareixen, fent una història fàcil (i agradable) de digerir.

La història m'ha agradat força, i per varis motius: Per ser molt imaginativa pel que fa a les tecnologies alienígenes i tot el relatiu als viatges, i perquè d'altra banda narra històries de personatges força creïbles, amb orígens molt diversos i que, moguts davant l'incentiu de grans sumes de diners, es llencen a una cursa desesperada a l'espai cercant objectes de la civilització desapareguda que els puguin enriquir. Això si, sense saber mai si tornaran vius de cada viatge o no i veient com molts altres acaben en tragèdia. També, entre els capítols hi ha moltes "notes" amb informació de tot tipus, ampliant els horitzons pel que fa a la història i endinsant-nos encara més en el món de Pòrtic.

Aquesta novel·la va ser guanyadora de varis premis literaris al 1978 (Hugo, Nebula i John W. Campbell Memorial) i de fet és la primera d'una llarga saga creada per Frederik Pohl, amb actualment 5 llibres publicats. Sens dubte, en el moment que localitzi el proper llibre de la saga, no el passaré per alt.

El llibre
Títol: Pórtico
Autor: Frederik Pohl
ed.: ediciones B
ISBN: 84-666-2298-5

Soy Leyenda (Richard Matherson)

2008-08-24T12:00:00.002+02:00

Es tracta d'un breu però intens relat en què un home, Robert Neville, viu assatjat per tot de vampirs que cada nit van a casa seva per intentar capturar-lo, i ell posa tots els medis que té a la seva mà per intentar impedir-ho, en una casa on fins fa uns mesos no era l'única persona viva.

Així comença Soy Leyenda, una novel·la fosca i crua que pocs elements en comú té amb la pel·lícula del mateix títol protagonitzada per Will Smith i estrenada el 2007 que, de fet, no és la primera adaptació de la novel·la a passar per la gran pantalla.

Bàsicament, les semblances entre llibre i pel·lícula es resumeixen amb el nom del protagonista i que, suposadament, és l'únic ésser humà viu que queda al món. No obstant, l'any passat ja vaig veure la pel·lícula i em va agradar força; a banda d'un parell de petites incongruències trobo que està prou bé i Will Smith fa, com sempre, un bon paper. Un cop llegida la novel·la simplement apuntaria que son dues històries que ténen els punts en comú que ja he comentat, però que per la resta són totalment independents i s'haurien de considerar així.

Pel que fa a la novel·la, crec que Richard Matheson va fer un canvi de perspectiva dins històries de vampirs, o potser un homenatge al propi gènere, traient elements clàssics dels contes gòtics de terror, com els catells amb catacombes ocultes i les verges innocents assatjades i substituïnt-los per un món postapocalíptic on només queda un humà que sobreviu combatent-los, en una mena de conte que parla sobretot de la soledat i els límits de la bogeria.

El que m'ha agradat de la narració, és que exposa de manera crua i sense floritures literàries com és la vida de Neville dins les circumstàncies en què es troba, la seva lluita interna entre el qui vol vèncer i el qui es vol deixar vèncer i l'ansietat que li provoca arribar al punt de no saber diferenciar entre les al·lucinacions i la realitat, alhora que parla de la seva rutina per a combatre els vampirs, construïnt un conte macabre i bastant psicològic, on no hi falten elements del terror gòtic, com no podria ser d'altra manera, i deixant-nos amb la incertesa de si sobreviurà fins gairebé al final de la història i amb la sensació que, probablement, en les mateixes circumstàncies nosaltres no hauriem sobreviscut.

Així doncs, em sembla que és un llibre interesant tant per qui hagi vist la pel·lícula com qui no, ja que té un enfoc molt diferent al film i té una profunditat psicològica a la que potser els guionistes de cinema no van saber arribar en alguns moments. A més, crec que és una història de terror diferent que val la pena conèixer.

Títol: Soy leyenda
Autor: Richard Matherson
Ed.: Minotauro
ISBN: 84-450-7433-4

El Médico (Noah Gordon)

2008-08-17T23:29:00.017+02:00

La veritat és que no sé com començar a explicar les sensacions que m'ha deixat aquest llibre, que són moltes. Potser dir que més que un llibre és una gran obra, imprescindible per a qui agradi tant els llibres d'aventures com les novel·les històriques, per molt que Noah Gordon ja indica que alguns elements són ficticis.

El Médico narra les aventures i desventures de Rob J. Cole, un fill de fuster, amb els inicis situats al Londres del segle XI, i com d'un fet sorprenent que primerament no entén, en derivarà amb el temps una necessitat de coneixements que el durà a viatjar molt lluny de la seva terra, superant moltíssimes dificultats i vicissituds per a poder aconseguir el somni de ser metge. Mentre tot això succeeix, se'ns van introduïnt molts detalls i elements de com era la vida en aquells temps, i a través dels ulls de Rob J., ens n'adonem que, com resa el subtítol del llibre, la seva aventura esdevé una gran odissea.

Una de les grans qualitats d'aquest llibre és que Noah aconsegueix parlar de molts temes relacionats amb la història de Rob J. i relacionats amb l'època i entreveure'n d'altres. Entre d'altres coses, s'hi parla molt de la relació entre cultures, i especialment s'entren en detalls de la vida dels Jueus de l'època, aquesta cultura que alguns -com jo mateix- ens és tan desconeguda, i s'hi apunten algunes claus per entendre perquè pot semblar que passen tant desapercebuts a les nostres contrades. En aquest sentit també s'hi parla força de l'Islam, amb el context de la ciutat d'Isfahán, i s'hi dóna una perspectiva del món Musulmà una mica negativa, potser ajudada pel que ja era la duresa de la vida en aquells temps a qualsevol lloc.

De la mà del protagonista, també veiem les limitacions de la ciència de l'època i les enormes dificultats per a entrar en el món de la medicina. Hi apareixen personatges històrics com Ibn Sina (o Avicena) i s'hi descriuen ubicacions com la mítica Constantinopla, que tots en un moment o altre hem llegit als llibres d'història. Tot plegat contribueix a la immersió del lector en una època fosca en molts sentits, on sobreviure era en sí mateix un repte i el coneixement científic poc menys que la cerca d'un tresor. Tot això, mentre empatitzem amb un Rob J. Cole que des de la infància i al llarg de les seves vivències haurà de superar moltes dificultats, les quals enduriran el seu caràcter i l'impulsaran per la cerca dels seus somnis.

Per aquests i altres motius crec que és un llibre dels que tothom hauria de llegir algun dia. Potser no m'ha enganxat tant com ho han fet d'altres (de fet diria que hi va ajudar força que em quedés sense ell durant un mes quan anava just per la meitat) però es tracta d'una història molt profunda i detallada, i alhora molt entretinguda, que crec que plastifica molt bé les imatges de l'època i les escenes del gran viatge de Rob J. Cole, i el camí que segueix en el moment en què ha de decidir entre allò que ha de fer i allò que realment anhela.

El llibre

Títol: El Médico
Autor: Noah Gordon
ISBN: 8466616381
Ed.: Ediciones B

Pausa literària

2008-07-14T22:00:00.000+02:00

Després de l'sprint de mig any i una mica més que he fet, llegint gairebé indiscriminadament qualsevol cosa que em queia a les mans, he fet una pausa més o menys imprevista de les meves lectures, en part deguda a que el llibre que tenia a mitges, El Médico, de Noah Gordon, ha sigut segrestat per una altra persona que el va demanar a la biblioteca, i per tant m'hauré d'esperar a que aquesta persona es solidaritzi amb mi i em deixi llegir-ne la segona meitat. A més, fa poc vaig parlar amb una persona que també l'havia llegit i em va comentar que precisament a partir de la meitat és quan es posa interessant...

Tot i això, el dia que em van pendre el metge de les mans, vaig agafar un parell de llibres, els quals finalment he tornat per falta d'interès:

El primer és El caballero de la orden, de Jack Whyte, que només amb el pròleg i la primera pàgina en vaig tenir prou per a saber de què parlaria tot el llibre, i em va fer pensar que potser podria trobar una novel·la que si sigui representativa del subgènere.

El segon, que m'ha durat una mica més però també l'he deixat, tot i ser molt breu, és Dagón y otros cuentos macabros, de H.P. Lovecraft. Pel que veig, abans d'introduïr-se en el món dels mites que ell i altres van crear, els seus contes se centren excessivament pel meu gust en mons imaginaris on impera l'obessió pels somnis i les coses estranyes, però que no em porten enlloc. Tot i això, tinc intenció de llegir-ne algun altre. De fet, aquest llibre recopila contes dels inicis de l'escriptor i pel que m'ha semblat veure, poc té a veure amb Los mitos de Cthulhu que em va encantar llegir fa uns mesos. De tota manera, em sembla que el deixaré per a una època que pugui tenir més paciència

A banda de l'espera del retorn de Rob J. Cole, la calor i la platja també son en part culpables del meu absentisme. Sense cap intenció d'excusar-me, entenc però que aquesta és una mala època per a llegir i és massa bona per a sortir al carrer, amb els amics, anar a pendre quelcom fred, tirant a glaçat, trobar paisatges i gent i submergir les idees sota l'escalforeta salada de la platja. I em sembla que també toca recuperar una mica el físic perdut en el mig any d'absentis-me que porto, tot i que em sembla que també ens ho pendrem amb calma, que això sí que toca.

Sobre els totxos de butxaca

2008-06-21T12:00:00.000+02:00

L'altre dia fent zapping, vaig enganxar un programa sobre llibres que algunes vegades, normalment per casualitat, miro. Algú hi va comentar que anant en tren veus molta gent que directament porta totxos com a llibres de butxaca. Em va sobtar una mica i em va fer pensar que aquesta és una de les peculiaritats de la societat moderna, tant estereotipada en alguns moments i imprevisible en d'altres. Per cert, el programa es diu l'Hora del Lector, al 33.

Hi ha coses curioses al voltant dels llibres. Si vas a una llibreria a donar un cop d'ull, per una banda veus grans volums amb lletres platejades i de tots colors, sobretot les novetats, i em pregunto sobre l'efectivitat d'aquests reclams comercialistes i si realment hom pot anar a una llibreria i comprar un d'aquests volums (a 20 o 30 euros launitat) sense haver-ne llegit prèviament algun comentari orientatiu en alguna banda, a no ser que sigui per regalar-lo! donat que les lletres hipnòtiques no haurien de ser indicatiu que el llibre sigui bo. L'altra és que tingui a veure el títol amb el desenvolupament del llibre, esclar. I amb els volums llampants també passa un altre fenòmen: Com més cridanera és la portada i més prim és el llibre, més grans són les lletres!

I per altra banda, hi ha aquelles estanteries rotatòries metàl·liques, que semblen reduïdes a un element decoratiu, on de manera desordenada hi trobem obres desconegudes, i famoses de diferents gèneres, això si, edició butxaca, que bàsicament (com algun dels meus amics firmaria inmediatament) és el mateix llibre, amb el mateix número de capítols, paraules i lletres i que, segurament, val menys de la meitat que l'edició de tapa dura. I a part de la butxaca, les mans també agraeixen que no ho sigui. Això si, amb una portada força més modesta.

En general, crec que l'entrada de la literatura en el joc mediàtic i del consum és una arma de doble tall, ja que per una banda efectivament contribueix a introduïr molta més gent en la lectura, però aquesta mateixa fixació provoca que els autors i llibres que no estiguin tant de moda quedin desterrats a un segon pla, als medis i a les llibreries, cosa que finalment pot empobrir el panorama editorial. Vaja, res més enllà de la realitat, sembla que estiguem parlant de cinema, oi?. Per això, trobo curiós que precisament en aquesta època de consum desmesurat i descontrolat, tant poguem trobar gent que ignori el món literari, com d'altres que són capaços de comprar un llibre de més de mil pàgines en edició de butxaca per a llegir-lo als viatges en tren. Alguns potser ho faran per la moda del llibre i l'acabaran deixant, i a d'altres els treurà la son fins que l'hagin acabat, però m'agradaria pensar que, al final, els llibres més coneguts haurien de ser els més bons, tot i que les tendències a vegades apuntin a un sentit molt diferent.

Todo es Eventual (Stephen King)

2008-06-14T12:00:00.000+02:00

Eventualment vaig localitzar aquest llibre a la biblioteca, mentre donava un cop d'ull general a l'apartat de novel·les. Em vaig dir, mira, una manera de començar a llegir King. No sé fins a quin punt encertada, però vaja una manera.

No sé fins a quin punt he encertat en triar aquest llibre com a primera lectura de King perquè desconec si pot ser representatiu del seu estil narratiu. De tota manera, deixant de banda tot el que en pugui opinar a continuació, penso que hauré d'encetar com a mínim alguna altra lectura per a saber si puc trobar, entre els seus superventes, a l'ideòleg d'històries tant inquietants com El Resplandor.

El subtítol del llibre resa "14 relatos oscuros" i trobo que en algun cas no és gaire encertat degut que, per bé que hi ha algunes històries que fan força angunia, n'hi ha més d'una a la que no he acabat de trobar el sentit inquietant, o en qualsevol cas aterrador, malgrat les explicacions de l'autor. El que sí que ténen en comú totes les històries és que estan escrites en llenguatge planer, però em van gairebé fer creure que tot el món té una fixació a descriure les coses que els sobten amb paraules malsonants de caire sexual. I no és que em molesti veure escrits alguns dels pilars del meu vocabulari, però a vegades semblava que d'alguna manera, entrar en detalls totalment superflus d'aquest tipus interrompia l'atmosfera creada per la narració; per no dir que la trencava totalment. I evidentment és una conclusió equivocada per part meva pensar que el sr. King utilitza aquestes paraules per falta d'habilitat descriptiva. Però bé, ja he carregat prou contra el sr. King, que no en té cap culpa d'un lector novell i ignorant que no ha sabut captar l'essència de les seves històries. Al cap i a la fi, entenc que (i no estic essent sarcàstic) descriure les escenes amb llenguatge col·loquial, fa que les històries connectin més amb el lector normal i corrent, a qui no agraden els textos sobrecarregats de mots de diccionari, i suposo que ha sigut una de les claus del seu èxit.

El que sí és veritat és que amb aquest recull he pogut veure com Stephen King té l'habilitat de crear escenaris molt diversos per a cada relat. Sí que en alguns d'ells, com "Sala d'autòpsies número 4", o "Montat a la Bala" s'hi veuen alguns dels tòpics més mastegats del gènere. El de la sala d'autòpsies fins i tot m'ha recordat molt - em sembla que devia ser - algun capítol de "El guardià de la cripta", tot i que amb un desenllaç una mica diferent. "Aquella sensació que només es pot expressar en francès" no obstant, discorre en un sentit molt diferent del que és la por i el qual no he acabat d'entendre, malgrat l'explicació posterior de l'autor.

Hi ha d'altres que m'han agradat per la seva originalitat, com ara "Tot el que t'estimes se t'arrabassarà", que va sobre un home que col·lecciona en una llibreta les frases que va trobant als serveis de les benzineres de la carretera, i sobretot "Tot és eventual", que parla d'un jove a qui fan una promesa que no pot rebutjar, però amb conseqüències imprevistes.

Les històries més tenebroses també ténen cabuda en aquesta col·lecció. Sorprenent i macabra és com catalogaria "Esmorzar al cafe Gotham", on King fa gala d'una cruesa i violència com no l'he vist en cap altre moment de la lectura i suposo que agradarà als lectors més ansiosos de violència imprevista i descontrolada. Crec que si no m'agradés ja d'entrada en Tarantino (més que agradar-me em sembla que gairebé li rendeixo culte), aquesta nit hauria tingut malsons. Finalment, comentar que de 1408, de la qual fa uns mesos se'n va estrenar la versió cinematogràfica, puc dir que també gaudeix d'una atmosfera carregada i sulfurosa molt ben aconseguida i d'alguna manera és la que em fa pensar més en les històries de sempre de castells embruixats i cases maleïdes, aquesta vegada en perspectiva d'un escriptor que vol desmentir-ne la sobrenaturalitat.

Val a dir que, tot i no estar-ne segur, crec que "Todo es eventual" està prou bé per iniciar-se a llegir Stephen King en el sentit que diferents contes t'expliquen maneres diferents que té l'autor per a translladar-nos a situacions i llocs concrets, i d'aquesta manera podem veure un pessic del cúmul imaginari d'aquest autor tant conegut. Tot i que hi ha algun relat que no m'ha acabat d'agradar, en general són entretinguts i fàcils de llegir i està molt bé per anar-lo llegint a estonetes.

El llibre: Todo es Eventual
Autor: Stephen King
ISBN: 84-01-32888-8
Ed.: Plaza Janés

Història de Catalunya (Modèstia a part)

2008-06-06T12:00:00.000+02:00

Fent una repassada per casa he descobert aquest llibre que encara no havia llegit (de fet ni sabia que hi era) i ha sigut una bona troballa, perquè és un llibre molt amè, amb força tocs d'humor, coses que mai podries dir d'un llibre d'història convencional.

Tot i ser un llibre d'aquells "mediàtics" de la mà d'en Toni Soler tenim una història-resum de Catalunya des dels temps inmemorials fins al present. Boníssims ja són els primers capítols on amb un to irònic i a vegades fins i tot sarcàstic ens barreja els fets reals de la nostra història amb observacions del tot personals. Hi ha algunes frases lapidants i ilharants, que no reproduïré perquè la gràcia està en llegir-les inesperadament. A més, d'una manera molt amena ens apropa als fets històrics, i per algú com jo a qui la història li semblava de les assignatures més infumables... això és tot un canvi de perspectiva. Per la meva ment passen anys i anys perduts en números i llocs memoritzats, sense realment importar-me què tenien de conjunt... ni quin sentit tenien.

El llibre tracta la nostra història d'una manera hiper resumida, saltant temes que han donat per llibres i llibres a uns simples esments. Val a dir que això facilita bastant les coses al lector. Sí que és veritat que els comentaris que m'han fet més riure estan als primers capítols, però igualment es manté el mateix to al llarg del llibre. M'ha agradat especialment el que comentava, el to amè, perquè dona una visió global molt planera de les causes i conseqüències de les diferents parts de la història, i com es relacionen les diferents èpoques. No havia tingut mai aquesta sensació llegint cap llibre de Ciències Socials, més aviat semblava que havíem de retenir tot de dades, llocs, persones al nostre cervell sense que tinguéssin cap sentit. Per altra banda, suposo que si el llibre hagués sigut més ampli (perquè és bastant curt) hauria hagut d'atansar-se encara més als fets i les dates i suposo que hauria perdut el ritme, precisament el que fa que sigui tant fàcil de llegir.

Així doncs, desaré aquest llibre a l'estanteria i el deixaré preparat per a una relectura d'aquí un temps. Recomanaria a tots els professors d'ESO que l'afegissin a les lectures dels seus alumnes (si no n'hi ha que ho hagin fet ja). I per als que no siguin professors també perquè és un bon llibre per a tots els públics, i una manera molt bona d'apropar-nos en la història del nostre país.

El llibre
Nom: Història de Catalunya (Modèstia a part)
Autor: Toni Soler
ed: Columna
ISBN: 84-8300-522-0

La voz de los Muertos

2008-05-30T12:00:00.003+02:00

Aquesta és la continuació de la novel·la "El juego de Ender" de l'autor Orson Scott Card. Narra la història d'Ender un cop s'ha descobert una raça alienígena nova en un planeta anomenat Lusitània, on intentarà redimir-se dels errors del passat i intentar trobar ponts de comunicació amb una raça la cultura de la qual no entenen i se'ls farà molt difícil d'assimilar.

Aquest llibre suposa un canvi substancial de perspectiva respecte El juego de Ender. Continua amb el mateix ritme narratiu, però ja no hi ha batalles ni grups d'amics amb els qui combatre. Enlloc d'això, explica el camí que segueix Ender Wiggin buscant la seva redempció després d'haver destruït els insectors, a través d'establir vincles amb la raça dels Porquets descoberta en un planeta, sota control religiós i amb una petita comunitat aïllada i autosuficient on hi viuen científics dedicats a l'adaptació al planeta dels humans i a la comprensió de la raça alienígena, els costums de la qual posaran en dubte el seu grau de civilització.

--- Avís: Començament rotllo filosòfic infumable

El llibre exposa alguns plantejaments respecte a la idea de com hauria de ser el contacte amb races alienígenes, en cas de voler-les estudiar sense alterar-les, com ara: Com establiríem contacte sense ensenyar el nostre idioma a aquesta raça? o en tot cas sense donar-li coneixements que alterarien el seu nivell de desenvolupament cultural? com comparariem els seus costums sense aportar informació dels nostres? Com coneixeríem el seu desenvolupament tecnològic sense donar pistes sobre els nostres propis usos? Evidentment, a banda del tema cultural hi hauria la qüestió biològica, ja que segurament en un altre planeta (en cas de no necessitar equips de subministrament d'aire respirable) hi haurien agents infecciosos els quals serien totalment desconeguts pels nostres sistemes inmunològics, o en el cas contrari, portant alguna malaltia a la que nosaltres ja estem habituats i que en un altre entorn podria resultar en una epidèmia fulminant, com ara quan els espanyols van conquerir Amèrica.

--- Fi de rotllo patatero (si la resta del post no ho és ja)

Deixant de banda doncs aquests plantejaments i tornant al relat, diria que val molt la pena llegir-lo. Altra vegada he comprovat que Orson Scott Card té una gran habilitat per a construïr escenaris molt imaginatius, amb personatges molt autèntics i amb un rerefons psicològic marcat, sempre amb un teló de fons futurista molt sòlid. I semblarà poc. Però em fa l'efecte que històries bones com aquesta no abunden, així que... a llegir-lo!

Sobre el llibre
Nom: La voz de los muertos
Autor: Orson Scott Card
ISBN: 8466618082

2061: Odisea tres

2008-05-23T12:00:00.000+02:00

Interessant però breu relat d'Arthur C. Clarke, que enllaça força anys més tard la Història relatada a 2010: Odisea dos. Segons la introducció al llibre no és una continuïtat respecte a aquesta altra, però per a saber de quins personatges parlava i resituar-me amb la pel·lícula, de la que no recordava massa detalls i que vaig veure fa força anys he hagut de recórrer (per variar) a les pàgines de la wikipèdia. No recomanaria llegir aquest llibre a qui no hagi llegit o vist les anteriors entregues. I tampoc llegir la resta d'aquest comentari! ;)

Pel que fa al llibre que correspon, alhora que m'ha costat introduïr-me de plè a la història als primers capítols, he trobat algun passatge que me n'ha despertat l'interès de manera creixent i fins que ja no he pogut parar de llegir fins acabar-lo. El primer d'aquests moments clau em sembla que és quan parlen del cometa Halley... A partir d'aquell moment em va semblar que entrava en una altra dinàmica més intensa, i ja no vaig poder parar de llegir.

Entre d'altres coses, i evitant fer spoiling, és interessant la creativitat amb que tracta el tema de les tecnologies per a l'exploració espaial i el funcionament de les naus que utilitzen. Queda clar que -com es diu a la introducció- tota l'acció podria ser en un univers paral·lel, ja que altrament l'horitzó del 2001 ja va ser superat -al món real-, i encara ens trobem als inicis de l'exploració espaial.

És una llàstima que el llibre sigui tan breu, ja que hi apareixen uns personatges prou creïbles però com a actors secundaris respecte al que és la història en si. D'alguna manera això em recorda a 2001, un gran impacte visual en què la història té un caire més conceptual que pas emocional i la presència d'elements sobrenaturals i desconeguts és el guia de fons de tota la narració. En el cas de 2061, estem parlant d'una història emocionant, èpica, sorprenent, que reflecteix les ànsies de coneixement humà en un escenari on s'ha descobert una inteligència vinguda des d'un altre món i que encara no se sap exactament què pretén.

En resum, un llibre imprescindible per als fans de 2001 (com jo mateix) i tots els qui els agradi Arthur C. Clarke o la ciència ficció pura i dura, i molt recomanable per als que els agradin les històries fantàstiques, somiar desperts o ténen ganes de conèixer una bona història :)

Sobre el llibre
Títol: 2061: Odisea tres
Autor: Arthur C. Clarke
ISBN: 84-9793-363-X

El juego de Ender

2008-05-16T12:30:00.001+02:00

L'acció se situa en un futur indeterminat. La raça humana està en lluita amb una espècie alienígena anomenada els "insectors", els quals sembla que estan preparant el terreny per a la propera invasió per a destruïr la nostra espècie. Degut a límits imposats pels governs, les parelles ténen prohibit tenir més de dos fills. El protagonista, Andrew Wiggin, un Tercer, serà un dels encarregats de preservar l'èspècie humana, predestinat a donar el millor de si a la guerra contra l'espècie invasora.

El plantejament del llibre gira bàsicament al voltant de l'acadèmia on Ender apendrà les tècniques militars que li permetràn dur a terme la guerra contra els insectors. No obstant, té un enfoc marcadament psicològic, al tractar les relacions d'Ender amb els seus companys i sobretot amb els seus germans, els quals ténen personalitats tan marcades com ell i s'hi assemblen més del que li agradaria. El protagonista sempre estarà marcat per persones que li volen mal sense que ell en sigui culpable i se n'haurà de sortir tot sol.

Un dels aspectes que m'ha semblat curiós és el plantejament que fa d'alguns elements tecnològics del futur. Si en alguna cosa són curioses les històries de ciència ficció és que normalment els plantejaments que fa són basats en les tecnologies existents per a planejar un futur distant, potser sense pensar que en uns anys aquell horitzó ja haurà estat superat. Altres vegades, però, per a plantejar estris o tecnologies revolucionàries, violen estrictament lleis físiques fonamentals. Segurament es mereixeria un post sencer parlar-ne una mica més a fons... o directament anar al blog de Mala Ciencia. Pel que fa al llibre, parla sovint d'una consola que utilitzen els cadets per a apendre i m'ha fet pensar molt en les consoles portàtils com la Nintendo DS que ja són un producte de mercat. També de jocs amb imatge hologràfica en 3d i sobretot d'una escola que té seccions amb gravetat i d'altres que no. Tema sempre interessant a l'hora de crear una estació espaial permanent.

En resum, es tracta d'un volum força extens però entretingut. Seria recomanable per a totes les edats si no fos per alguns passatges força violents. Però tot i això està força bé l'enfocament general del llibre, en què l'amistat és un recolzament vital a l'hora de superar les adversitats. Com la vida mateixa, vaja.

Sobre el llibre
Títol: El juego de Ender
Autor: Orson Scott Card
Ed. Ediciones B.

Ha guanyat els premis Hugo i Nebula.

Els bons llibres

2008-05-09T12:00:00.003+02:00

Poques vegades he tingut la mateixa sensació: Necessitar obrir altre cop aquell volum per a esgarrapar-ne uns quants versos més, només uns quants, però que s'acaben convertint en punts i a part, paràgrafs, pàgines... i capítols. I llavors et dóna per mirar el llibre des de la banda de dalt per a comprovar quin gruix de pàgines portes. Però el que et preocupa és que ara te'n queden menys i saps que la mateixa fixació per a seguir llegint et portarà precisament on no vols arribar: A acabar-lo. Segueixes una estona més i decideixes parar. Tanques a contracor i procures ocupar la teva ment amb una altra cosa, quan saps perfectament què t'agradaria fer encara que t'hi hagis estat hores, i notes una ànsia que poc a poc va apagant-se, però no marxarà fins que continuis. I tornes altre cop a obrir-lo, l'endemà, amb nerviosisme i el cicle es repeteix. Es repeteix fins el dia que, sense voler, arribes a les últimes pàgines i paràgrafs, i, a l'adonar-te'n, comences a ralentir el ritme de lectura, fixant-te amb les expressions i els mots, com qui assaboreix els últims glops d'un bon vi, i intentant visualitzar els últims instants de la gran història que has estat llegint... fins que et trobes amb el punt i final. Et rellegeixes les últimes línies i restes sense moure't uns instants, amb el posat distant, palpant el regust d'allò que et quedarà per al record i sense ganes de començar un altre llibre per por de fer desaparèixer aquesta sensació i oblidar-te d'allò que has conclòs, perquè no saps quan tornaràs a tenir aquesta sensació.

Mentre segueixo amb "El Juego de Ender", afegiré un altre llibre a la llista de pendents i el qual vaig comprar l'altre dia: "2061: Odisea Tres" d'Arthur C. Clarke. Tercera part de la saga (que no l'última). I "Segunda Fundación" de l'Asimov, que em caurà aviat a les mans.

Fundación

2008-05-02T12:00:00.001+02:00

La galàxia sencera ha sigut conquerida per una humanitat que es compta per bilions i té un poder econòmic infinit. Una humanitat amb un profund coneixement tecnològic però que ha oblidat els seus orígens. En el nucli de l'imperi, un planeta anomenat Trantor dominat per una gran ciutat que ho cobreix tot, un visionari preveu la fi de la civilització tal com es coneix i prepara un pla per a minimitzar els seus efectes.

Aquesta podria ser una sinopsi més o menys en resum del llibre. El llibre tracta 5 històries amb personatges no lligats directament la majoria de vegades, però amb el fil conductor de Hari Seldon i el seu projecte anomenat Fundació, per a preservar l'avenç tecnològic humà de la futura decadència de l'imperi.

- - - Avís: Inici spoiler - - -

En general, la història pren una perspectiva d'intriga més aviat polititzada, centrada en les pugnes per el poder i les hàbils maniobres dels successors de Hari Seldon per a continuar l'expansió de la Fundació, i com la debilitat humana hi entra en joc utilitzant la religió per a dominar aquells pobles que no es poden convèncer per altres vies, més que en la ficció tecnològica. Per altra banda, al respecte d'això, com em va comentar el colega que me'ls va passar, ja queda obsoleta la visió que la tecnologia més avançada és la de l'energia nuclear. Em fa la impressió que, a banda de reflectir un interès en apogeu a l'època dels relats, el que ara sona a retro, en el seu moment devia ser impactant. Energia nuclear per tot arreu i per a tot. Per sort avui en dia n'hi ha molts que creiem que aquest no hauria de ser el model del futur. Em sembla també graciós com s'utilitza una falsa religió creada per la pròpia Fundació per a la conquesta d'altres pobles i tenir-los sota el seu domini, al meu entendre, una clara crítica a la religió occidental, plasmant com es pot sotmetre països sencers agafant el mànec de la ignorància i la por.

- - - Fi spoiler (si se'n podia dir així) - - -

Tot i que parla força de la diversitat d'estris que funcionen amb energia atòmica, em fa la impressió que el context futurista i la innovació dins aquest món són només un pretext per a construïr una història força més humana, que podria haver estat escrita perfectament en el context de l'edat mitjana, i és això el que em fa pensar en que no és el tipus de llibre que m'esperava com a referent de la ciència ficció. Ben al contrari de desagradar-me, amb el pas dels capítols m'ha enganxat, a banda del que ja he comentat fins ara, l'aura de misteri amb què es cobreix Hari Seldon i la seva capacitat d'anticipació als fets, sembla que fins i tot preveient els canvis de rumb de la seva Fundació, de camí cap a la reconstrucció de la civilització. Una història construïda amb bocinets d'un conjunt pressento molt més gran i tancant amb una perspectiva oberta encara sobre el futur de la galàxia. No he encetat el segon llibre, Fundación e Imperio, per simple cortesia amb la fi del primer volum, i també per deixar-me -almenys unes hores- per a assimilar-lo. Una història que se m'ha fet breu i que va enganxant de mica en mica.

Ciclo Mirrodin

2008-04-27T10:37:00.002+02:00

Aquest es el títol de la trilogia basada en el joc de cartes "Magic: el encuentro" que fa uns dies he acabat de llegir-me, de la mà d'un bon colega que me'ls ha deixat. Els llibres es diuen:

Las lunas de Mirrodin (Will McDermott)
El Ojo de acer oscuro (Jess Lebow)
El quinto amanecer (Cory J. Herndon)

Com es pot veure, tots tres son d'autors diferents, però han mantingut una continuïtat argumental i temporal fins al final de la història, de manera que qui es vulgui llegir el primer, si li està agradant més val que vagi anant a buscar els altres dos, ja que al final del primer volum no hi ha cap final argumental, com passa amb altres sagues.

En general, es tracta d'una història èpica d'aventures i de supervivència, la protagonista de la qual, sense voler-ho (i saber-ho), té el destí del seu planeta a les seves mans. El seu món es diu Mirrodin, un planeta de metall amb grans secrets ocults, on anirà coneixent personatges molt diversos i enemics que la volen destruïr al llarg dels volums, però amb un fil conductor que es desencadena al tercer llibre; el més intens de tots 3, pel que fa a acció, tot i que els altres dos no es queden gens curts, ja que bàsicament la protagonista, Glissa, una elfa del bosc de "La Maraña", des de bon començament per motius que desconeix ha de fugir de la seva vida i el seu món i començar una croada contra el destí.

Els llibres són d'una lectura més o menys planera i bastant lineals, tot i que al tercer és més enravassat que els anteriors, i estan sempre separats per capítols molt curts; em fa pensar que estan adreçats a un públic més aviat juvenil. Tot i això trobo que estan bé per a passar l'estona. Deixant de banda les mostres de violència visceral i la eterna lluita del bé contra el mal, el llibre se centra força en el valor de l'amistat, sobretot de Glissa amb el seu amic Slobad, un follet molt peculiar a qui li agraden molt les màquines i l'acompanyarà al llarg dels seus viatges. Coneixerà varis personatges molt diversos que remarquen aquest valor, i també incidint en el sacrifici per als que t'estimes i que no és compensable per diners ni poder.

Si t'agrada la fantasia, els follets, els elfs, els trolls, i les històries amb màgia, enemics poderosos i poders secrets, amb aquest llibre trobaràs una història una mica diferent, donat que passa en un planeta de metall, com deia abans, on la guerra entre els éssers de metall inert i els de carn i metall veurà el seu inici i el seu final.

Llibres i més llibres

2008-04-19T12:00:00.006+02:00

Quina sorpresa més bona em vaig emportar l'altre dia! Va venir un col·lega a casa, abans de marxar cap a la feina i em va deixar 4 llibres, per a què no m'avorreixi quan hagi acabat la entretinguda trilogia de Mirrodin dels llibres del Magic: El encuentro, que m'ha deixat un altre colega.

Els llibres són:

Fundación (Isaac Asimov)
Fundación e Imperio (Isaac Asimov)

El juego de ender (Orson Scott Card)
La voz de los muertos (Orson Scott Card)

Per als que els soni algun d'aquests exemplars fàcilment veurà com a la colecció que pertany hi falta el tercer llibre. Espero que si m'agraden no tingui massa feina per trobar-los! Almenys el de Fundación confio, si fa falta en un moment donat, a trobar-lo de préstec en alguna biblioteca. Vaja, acabo de llegir que realment Fundación son uns quants llibres més, espero que no suposi cap problema :)

Serà un plaer començar a llegir Asimov, com a clàssic del gènere i de lectura obligada que és (o vaja, com jo l'entenc), així que un dia d'aquests, sense avís previ, començaré a devorar-ne les pàgines. Espero saber frenar per a tenir temps de notar-ne el regust, perquè es nota amb els bons llibres que sap greu quan s'acaben. I vaja, es nota també que tinc uns amics que no me'ls mereixo!

Cashback

2008-04-14T19:41:00.003+02:00

Agradable sorpresa la que em vaig emportar ahir amb aquesta pel·lícula. Com a nota introductòria podria dir que és una història d'amors i desamors d'un estudiant que un dia ho deixa amb la seva xicota i comença a tenir insomni d'una manera exagerada, i finalment decideix aprofitar aquest temps de no dormir per a altres coses... i fins aquí es pot llegir.

La història en el seu conjunt està narrada amb un cert to literari, utilitzant la veu en off del propi protagonista, i progressivament al llarg del film va adquirint una perspectiva onírica i fins i tot lírica, amb una banda sonora a joc força ben triada. Està clar que onírica només pel fet que ningú pot estar-se setmanes sense dormir i estar com si tal cosa. Fins i tot hi abunden tocs d'humor, alguns més encertats que altres, els quals generalment no son un insult a l'espectador, com d'altra banda ens té malacostumats el cinema hollywoodià dels últims anys (i prefereixo no posar exemples).

Pel que fa als personatges, no m'ha resultat massa convincent el protagonista de la història, Sean Biggerstaff, potser per poc expressiu. La resta de personatges no destaquen especialment, bé potser si la ex-nòvia del protagonista Ben Willis, la guapíssima Michelle Ryan, però no pel seu paper al film, està clar. D'altra banda, en els protagonistes en conjunt es veu un grup desmarcat dels tòpics amb alguns elements força caricaturitzats, com ara el cap ambiciós que es dedica a fer discursos o els bromistes que fan qualsevol bestiesa per distreure's, i no desentona gaire amb el to general del film.

Així doncs, en general em va deixar un bon gust de boca, i amb ganes de tornar-la a veure d'aquí un temps, ja que per a mi hi ha seqüències de la pel·lícula que mereixen ser vistos altre cop.

Los Mitos de Cthulhu

2008-04-02T20:19:00.004+02:00

Bon llibre de caire antològic d'alguns dels contes que va escriure H.P. Lovecraft i una sèrie d'escriptors de ficció de la mateixa època amb qui va mantenir correspondència.

Les històries son de molt diversa mida i per a tots els gustos, i al llibre estan estructurades posant en primer lloc aquelles que van donar orígen als mites, abans de la participació de Lovecraft en tot aquest món literari. El següent evidentment intercalant històries de Lovecraft enmig de les d'altres autors; algunes evidentment sorgides de l'amistat entre ells i amb les mateixes referències; i un últim, en què es veu la decadència d'aquestes històries després de la desaparició d'aquest. Un conjunt molt divers on sobretot a partir de la meitat del llibre es fan moltes referències comunes, com al llibre Necronomicon, i a una sèrie de deïtats, anomenats Déus Primordials, els quals podrien tenir el món sota el seu domini i si no ho fan és perquè realment la humanitat no els suposa tal desafiament.

Personalment m'han cridat l'atenció històries com la del Wendingo, que per l'escenari que planteja i el desenvolupament de la història em va semblar que estava en un episodi d'expediente X, ja que l'aura de misteri dels boscos i llacs de nordamèrica, la barreja de llegendes i fets sobrenaturals m'ha recordat molt als memorables episodis de la sèrie. També altres històries molt ben fetes, com "En la noche de los tiempos", de Lovecraft, en què s'introdueix directament el lector en un món on la humanitat és només un esglaó més a la història del planeta i "Reliquia de un mundo olvidado", on una mòmia molt particular posa al descobert un culte molt antic.

Tots els relats son dignes de comentar; i dins la diversitat de les històries hi abunden els contes mitològics i molts cultes i creences ancestrals. Amb històries com "La sombra sobre Innsmouth", de H.P. Lovecraft, "La estirpe de la cripta" o "Las ratas del cementerio" hi trobem dels contes més foscos del llibre. Aquesta última és la història més fosca, crua i breu de tot el conjunt. I un apunt: "La sombra sobre Innsmouth" és la història en què es va basar la productora catalana Fantastic Factory per a fer la pel·lícula "Dagon: La secta del mar", amb una part final força diferent.

En resum, una manera d'introduïr-se en un dels referents del cinema fantàstic i les històries de misteri dels nostres temps. Jo per la meva banda, m'apunto com a pendent llegir el conte de "La llamada de Cthulhu" de H.P. Lovecraft que, curiosament, no hi és en aquest llibre.

Llibre: Los Mitos de Cthulhu (H.P. Lovecraft y otros). ed: Alianza editorial.

Va de llibres

2008-03-12T09:56:00.002+01:00

Bé, m'hauria agradat trobar temps i ganes per comentar àmpliament cadascun dels llibres que enumeraré a continuació i que son els últims que m'he llegit. Procuraré no deixarme'n cap!

El valle de los caballos (Jean M Auel)

Segona part d'el llibre "El clan del Oso cavernario". Narra les aventures d'una jove cromagnon envoltada de neandertals. Suposo que algunes noies a l'institut deuen haver-s'ho pensat alguna vegada. El llibre explica les aventures de la jove Ayla un cop va deixar el clan. No entraré en més detalls per no fer spoiler però és d'aquells que enganxa de principi a final.

100 años de soledad (Gabriel García Márquez)

Bé, suposo que és un suplici pel que ha de passar tothom qui vulgui culturitzar-se mínimament en el món dels llibres. Me'l vaig comprar als anys d'institut per insistència de la nostra professora de castellà (com no) i va romandre sense obrir fins la tardor passada. Crec que després d'haver aguantat aquella història indigesta sóc capaç de llegir-me qualsevol cosa. Fins i tot la bíblia. Sense voler ofendre als lectors a qui els hagi agradat, entenc que el llibre pugui ser un referent per a molts, però el ritme narratiu al que sotmet el lector em va fer plantejar-me vàries vegades de deixar-lo.

El hobbit (JRR Tolkien, trad. Francesc Parcerisas ed. La Magrana)

Els fans de Tolkien diuen que és el preludi de la cinematogràfica El Senyor dels Anells. És cert que la història se situa uns 80 o 100 anys abans de l'altra i hi ha personatges relacionats, però els principals vincles els he descobert en un altre llibre. Aquest, tot i tenir un discurs marcadament infantil, em va agradar força; es nota al llegir-lo que és un element més a l'ampli univers de Tolkien. Només una pega, a la traducció del 1983 hi abunden els barbarismes, sobretot a l'inici del llibre, que fan aturar la lectura en sec per preguntar-se: he llegit el que em sembla que he llegit? Però vaja, que quedi només com a anecdòtic. Un cop superat aquest punt la lectura és força amena, se'm va fer curt i tot!

Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana (JRR Tolkien, trad. Dolors Udina)

Excel·lent recopilació de contes i històries de diferents personatges amb més o menys relació amb la Terra Mitjana. És molt recomanable llegir abans el Silmaríl·lion (cosa que jo no he fet encara), ja que en els Contes inacabats hi ha moltes referències a aquest. Els relats, a banda d'estar separat cronològicament per edats, inclouen molts aclariments i explicacions d'en Cristopher Tolkien. Al final del volum, a més, hi ha un index de noms que eviten perdre's en un oceà de personatges, llocs i elements clau de les històries.
Al principi em va fer força respecte el seu tamany, però finalment abans de tornar-lo em vaig rellegir alguns capítols. En general estan bé les històries, hi ha una mica de cada, però el plat fort és a l'últim terç del llibre, on s'hi expliquen molts detalls al voltant dels personatges del Senyor dels Anells. Per a mi, és un dels imprescindibles de Tolkien.

Els Fills del Capità Grant (Jules Verne, trad. ed. La Magrana)

És un dels llibres que coneixia d'en Verne i vaig decidir de llegir-lo. És una història d'aventures que porta a voltar mig món una tripulació encapçalada per un lord britànic i la seva esposa, els fills d'un nàufrag i un entranyable geògraf. I no donaré més detalls de l'argument per no esguerrar-la. Un cop acabat, trobo que és bastant correcte com a llibre d'aventures, però jo hi vaig trobar algun personatge un pèl limitat, reafirmant-se al llarg del llibre amb els mateixos motius, i una història que en alguns moments se'm va fer pesada; i suposo que més aviat hi va tenir a veure el context dels personatges (de l'alta societat anglesa) i, esclar, el llibre, que va ser escrit al segle XIX i reprodueix uns diàlegs amb massa formalismes per la narrativa actual. Tot i això, no deixa de ser interessant també com a perspectiva d'una època i una lectura entretinguda amb moltes emocions i situacions del tot imprevisibles, gairebé fregant el surrealisme.

Hello world

2008-02-11T22:09:00.002+01:00

Amb la frase per excel·lència de la història recent d'internet per als que creen una nova publicació a internet, començo amb aquest blog. Ni el primer que començo, ni l'única cosa que tinc entre mans... però vaja, és el meu intent de plasmar d'alguna manera allò que per a mi té un significat. No espero que per a ningú més en tingui, sino simplement que em serveixi per quan vulgui recordar aquelles coses que normalment queden per la psique de cadascú.

I tu, si ets un lector d'aquests que per casualitat, l'atzar o perquè havies d'arribar aquí estàs llegint això, sigues benvingut en aquesta pàgina i si tens quelcom a compartir al respecte dels posts, seràs benvingut!